dissabte, 28 de març de 2015

CAN GAZÀ, CAMÍ DEL CALVARI



Poques vagades coincideixen els temps litúrgics amb els temps vitals de les persones i de les institucions. Sovint, quan les campanes ploren per Setmana Santa els teus picarols repiquen a glòria. I al revés: quan esclata la glòria de Pasqua, la pena engruna l'alegria a la porta de la mort.
Enguany s'han trobat al calendari dels sentiments la commemoració de passió i mort de Crist amb uns dies de passió i mort de Can Gazà. Aquesta setmana santa ho estam passant molt puta a la família autogestionada de Marginàlia.
Imaginau-vos un atac d'angoixa del Salvador, camí del Calvari. Jesús es troba allargat a terra. Hi ha pegat de morros, tot ensopegant en un reclau de la pujada. La situació es toma desesperant. La sang i les salivades li regalimen per la santa faç i li emboiren la mirada. La Verònica ha hagut d'empenyorar el mocador eixugadís per poder comprar un litre de llet als seus néts. El Cirineu enguany no passa per la via dels crucificats tot retornant del treball. S 'ha quedat sense feina. Per afegitó, li han denegat
l'ajuda familiar. Simó ja no surt de ca seva. En té prou amb la seva creu. Amb tota raó, passa d'alleugerir la dels altres. L'associació de pietoses dones s'ha dissolt
. Troben que massa temps han plorant pel mateix condemnat a mort. Tenen altres causes per alçar el seu clam de ploradores de la humanitat.
Podeu aplicar el drama a la situació actual de Can Gazà. Tenim l'ànim caigut. Hem ensopegat al cairell esmolat del utòpic autofinançament. Hem pegat de morros al trespol de l'economia, Per dur endavant la beneïda nau, a més del lloguer i de les mesades d'entrada, ens cauen despeses de per tot. Per una fundació milionària el pressupost de posar a punt el nou recinte faria rialles. Quan dic posar a punt em referesc a la part material com electricitat, pintura, neteja, i a la part legal, val dir certificats de l'enginyer industrial, permisos de l'Ajuntament, etc., etc.
Rossegant la pols del via crucis ens fibla la temptació de deixar anar la bella rondalla de la dignitat, de l'autoestima del marginat i tots els altres romanços i pujar al carro triomfal de la beneficència.
Per paga, els nostres Cirineus, les nostres Veròniques i les nostres pietoses dames, tenen les seves pròpies crisis i troben al panorama de la marginació altres crists manco exigents i crítics. El camí del Calvari ve costa amunt.
Estam rebentats. I ens trobam tots sols.
Un cop més, m'he de treure el capell davant la fabulosa treta de l'església. Fa anys -ben mirat segles- que la secta romana del cristianisme ha retirat de la Setmana Santa els crists de carn i os. La petita excepció del lavatori dels peus només serveix per confirmar la regla. Mentrestant, ha armat la gran representació de les processons, els passos, els capironats i els sants de cartró. 
Vaja una setmana santa més llarga per als marginats de Can Gazà! La cosa graciosa és que la història de referència es repeteix. Allò de l'argollament -ja han passat segles- a Sa Casa Llarga fou com un diumenge dels Rams. El Crist marginat, pujat a la somereta que som jo, va entrar triomfal a la Ciutat de les Promeses. Ara estam patint passió i mort. Déu meu, déus meus, quan ens arribarà la Pasqua?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada