dimecres, 8 d’abril de 2015

CURA DE XOC PER A L'ANSIETAT



Estic ben segur, pacients amics del meu blog, que si us dic que aquests últims temps som víctima d'una terrible ansietat em dedicareu una benèvola comprensió. Tot seguit pensareu que les causes del meu mal són Sa Casa Llarga, la Nau, l'apocalíptica traginada de trastos, la dificultat de trobar ànimes generoses per les despeses dels nous tallers, el cansament per la defensa de la dignitat del marginat mitjançant el treball, la dèria de l'autofinançament etc. etc. No errau el tir. Ben tost equivocau la intensitat de la càrrega. Tot això em preocupa. Sovint em lleva la son i el bri d'alegriona que, encara brulla al clos de la meva vellesa. Però, gràcies a les genètiques i a les moixonies dels amics, no he arribat a aguaitar a l'abisme de la desesperació.
La meva esfereïdora ansietat brolla d'un albelló secret. Estic obsessionat, fin a tirar malaltia, per la publicació de la meva darrera novel·la, titulada "Operació Tiara". M'he suggestionat fins al punt de fer-me creure que és bona, que està ben escrita, que enganxa, però sobretot que es capfica dins una temàtica d'una rabiüda actualitat. He arribat a pensar -bàmbol de pa en fonteta!- que el meu llibretxo podria ser una benèfica llum enmig de catastròfiques tenebres que envolten l'església catòlica. Per fer-vos entrar en ganes us revelaré un fum de la trama. Imaginau-vos que el Pare Antoni
Vallespir de prior de Lluc passà a ser bisbe, llavors a cardenal per acabar sent Papa. Jo, com tots vosaltres, hauria donat el meu vot i proclamat el meu goig.
L'ansietat quan t'empeny cap a l'obsessió esdevé una malaltia. Una autèntica pertorbació mental. Un xoc és la millor cura per a unes tals morboses xacres. D'aquest remei en sabia la prima i la gruixada el doctor Mestres. Don Bartomeu. El capitost dels folls mallorquins per molts de segles. Quina falta ens fa ara aquell psiquiatra menut i llest. Només de polítics, capellans i qualque il·lustre familiar tendria sempre el despatx a caramull de clients. El director suprem del manicomi i propietari de la clínica per a senyors i eclesiàstics de la Bonanova, amb dos filets elèctrics feia miracles. Definitivament, els antulls de les neurones es calmen amb un xoc.
El meu cas constitueix un exemple clamorós. La dèria de "la tiara" s'endinsava cada cop més endins, talment una tatxa clavada al bell mig del front, quan un benefactor em cridà per mostrar-me un contenidor reblit de llibres, tot indicant-me que agafàs els que m'interessessin. D'una sola ullada vaig descobrir que la majoria d'aquells llibres, condemnats a la foguera, eren d'autors mallorquins. Vaig començar a remoure aquell tresor  mentre pensava:" Tots aquests plançons literaris tenen pare i han estat engendrats amb la mateixa il·lusió, patiment i glòria en què jo he enllestit els meus aimats fillons de paper". De cop em vaig trobar amb un llibre meu, premsat i escorxat al fons del femer. La tristesa del títol es desclavà del poemari per acorar-se al centre del meu delit. Vaig estar temptat de salvar-lo de la pira, però, tot recordant “El nin del pijama de retxes" vaig deixar que entràs al crematori com els altres infantons literaris. 
De retorn a Can Gazà, vaig enterrar el papa Martí VI, clon perfecte de Francesc, i la seva història narrada pel seu amant a l'únic raconet que restava buit a la fosa de l'oblit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada