dijous, 28 de febrer de 2013

88. PENA DE MORT PER ALS PARES ASSASSINS

        Vint de juny de 2011. Una nina de sis anys ha mort a l'hospital capolada per les pallisses dels seus pares. Exactament de sa mare i del seu company.
        Tot llegint la notícia, la salivera ha començat a congriar un gargall que cuita a ofegar-me.
        Estic paralitzat. No puc fer res. No m'importa res. Que s'extingeixi d'una puta vegada aquesta humanitat de merda! Vull ser qualsevol cosa manco home, aquesta tarda!
        Per no ofegar-me necessit escopir aquest gargall de ràbia. Me'n fot que no existeixis, Déu meu, però necessit la cara més important del món, la  més terrible, la més poderosa, la més sagrada -la teva!- per esputar-li tota la meva mala bava.
Per què has consentit que existís? Pobre criatureta meva! Sis anys de cops i maltractaments per unes carns innocents són una eternitat. Riu-te'n del Bon Jesús i del seu Calvari.
Només em calmaria que la policia ens lluiràs aquests dos monstres per poder-los matar -lentament- de la mateixa manera que assassinaren la seva fillona. Per desgracia, molts dels ajusticiadors aprofitarien per venjar-se dels cops injusts que reberen de les histèriques enrabiades dels seus progenitors. Mon pare mai no ens posa una mà damunt. Ma mare ens feia pagar la seva impotència. Així, la meva sensibilitat s'inclina cap els homes tendres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada