dissabte, 2 de febrer de 2013

62. L'ACLUCALL DELS AGONITZANTS



La mort és com jo: una omnipotent entelèquia fulminant. La mort no existeix. Només existeixen els morts. Però per exorcitzar la seva feréstega influència, els mortals heu personalitzat la mort. Talment com si fos un ens real. Li heu atorgat
estampa, simbologia i litúrgia. L'heu convertida en un indispensable personatge teatral. Parlar amb la mort, acarar-se a ella, és cosa fàcil. La gesta heroica és
afrontar-se amb un moribund. No parl d'un agonitzant anònim, sinó d'un comatós
conegut, àdhuc amic, fins i tot familiar.
Per dos cops, en pocs dies, has estret la mà, freda i suosa, de dos properíssims agonitzants. Amb el company de fatigues diàries feres un pacte de deixar-lo morir a casa i de proporcionar-li tota la morfina que precisàs per no patir gens. El jurament es complí íntegrament. Amb l'amic intel·lectual t'atrevires a agombolar-lo amb el meu nom més excels: l'Amor.
Has estat valent i conseqüent. Has arraconat el teu jo per cercar el tu de l'altre.
Has estat fidel als teus principis, que també són els meus: tota criatura té dret a tancar els ulls davant l'abisme. La bena cornella no importa. El dret de morir amb els ulls tapats és tan intocable que fins i tot la justícia concedeix aclucalls als facinerosos.
Gràcies per convertir-me en cucala per als teus agonitzants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada