dimarts, 12 de febrer de 2013

72. MORIREM ABRAÇATS


Les teves llàgrimes em trasbalsen, infantó meu. I el tremolor ben evident de les teves mans m'encomana calfreds per tota la meva pell de déu incommovible. Moriràs ben igual com nasqueres: totalment nu.
Has acomplit amb escreix la profecia que et vaig inspirar en forma de poema en el nostre llibre “Nu”. La vida t'ha anat despullant del camis sacerdotal; del jac humanístic; de la pell sensorial  ("esqueixares camises i aparegueres sense un fil de vergonya virginalment en pèl davant la tarda"); de la carn lasciva, fins a quedar-te en os, "essencial, amb l'espinada a l'aire com arbre de tardor".  La mort no trobarà res de res per escorxar-te.
Morirem ben junts. Abraçats com dos heretges en el fogueró dels profetes.
Animaló meu de sang calenta, no tenguis cap por. Tu donaràs la passa dins la fosca, però jo en conec la drecera. Jo mor cada vegada que un ésser viu deixa d'existir.
Amic, amat, espòs, germà, fill, pare, camarada, company, concubí, negre, sàtir, gai... meu -meu!- tu m'engendrares i hem caminat junts, talment siamesos, tota la vida. No tenguis por: morirem ben junts. Abraçats.
Res té a veure que m'inventessis per poder consolar-te. No perquè cavessis el pou, l'aigua deixa d'assaciar-te la set.
"Paraula en os, d'esquerda, sense mànec que fitora la mà de qui la clava".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada