dimecres, 27 de febrer de 2013

87. GATS DE VANAGLÒRIA

Els homes sou tan i tan desgraciats que necessitau sentir-vos com déus. Tots els paraments de la litúrgia no són res més que una manifestació de la vostra fam de reconeixement. El vostre subconscient us traeix. Sou vosaltres, que freturau un himne de lloances. Els dictadors, en tots els ordres i temps, no han parat fins que han aconseguit que els subjugats pel seu poder cantin: “Us beneïm. Us adoram.  Us glorificam. Us donam gràcies per la vostra immensa glòria. Perquè sou l'únic llest. L'únic altíssim”.

Ni el més savi és capaç de resistir-se a l'encís de l'encens. No hi ha en tota la terra, ni fins i tot en els claveguerams més miserables, un sol cul que no es mostri sensible a les llepades. Perdó, però la imbecil·litat em provoca la grolleria.
Tu mateix, en un atac de sinceritat, escrivires que per viure necessitaves un amic i dos aduladors.
Pobres calàpets inflats, em feis llàstima. Mentre l'autoestima -quin invent més genial per disfressar la fatuïtat!- us arribi de fora, sereu esclaus de la llagoteria. La seguretat en un mateix neix de la ironia entranyable envers la seva poquedat.
         Quan vulguis baixar un personatge del seu pedestal de fum, imagina-te’l assegut al trono quan va restret. Així us contempl a vosaltres des de l'excusat del meu cimbori.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada