dijous, 14 de febrer de 2013

74. TOT PER UN POC MÉS DE TEMPS


Els jueus fugitius d'Egipte que inventaren el gran col·lega del monoteisme, foren més esplèndids que no tu, Moisès de pa amb fonteta. Crearen un déu omnipotent, omnipresent... però, sobretot, etern.
No em sabria gens de greu que m'haguessis engendrat talment un monstre per tal de ser amo del temps.
Em commou el teu crit d'angoixa: se'ns acaba el temps!
La nostra relació amb el temps, el déu més justicier i implacable dels déus omnipotents, constitueix una curiosa història.
En la infantesa, el nostre tracte amb el temps va crear una harmonia perfecta. La nostra vida hagués tingut ple sentit si haguéssim mort als onze anys.
Al Seminari, el temps s'erigí en el nostre terrible turment. Els dotze anys de gestació sacerdotal esdevingueren una eternitat. En aquella presó el temps cobrava una entitat palpable.
Al llarg de la meva sorprenent peripècia, els anys es convertiren en un passatemps. En un misteriós logogrif on els dies no comptaven per res. Un terbolí s'ha emportat en un buf la nostra joventut i fins i tot la nostra maduresa. Ai las!, les imbècils transcendències ens han robat massa temps.
Ara, com un peix fora de l'aigua, obrim la boca desesperadament per demorar  la darrera alenada. Ho donaríem tot, àdhuc la salut, per una mica més de temps.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada