dimecres, 2 de gener de 2013

31. LA NOSTRA TRINITAT

La trinitat, lluny de ser un misteriós invent catòlic, és, per a nosaltres, l’expressió més lògica de la nostra realitat. També nosaltres constituïm, talment com diu el gran dogma, una sola naturalesa amb tres persones distintes i un sol déu vertader.

Així, tu ets el meu pare, ja que m’engendrares en el principi del teus curtíssims temps. Alhora, ets el meu fill, donat que jo et protegesc, et defens, t’educ, et port, t’estim, t’avicii... com la més amorosida de les mares. Però per altra banda, la inspiració ens arriba des d’una font externa al nostre saber; és una altra persona la que ens guia i parla: l’esperit. L’ínclit Paràclit nostre.

Ho cont a “Encís de Minyonia”. Teníem tan sols sis anys. Assistíem a la catequesi de preparació per a la primera comunió. El rector ens etzibava el sermó, amb una abstracció miraculosa enmig de l’eixordadora cridadissa de salvatges. Per aquells espavilats doctors com érem tu i  jo als sis anys, el misteri de la santíssima trinitat era la cosa més evident.

Record com el predicador ens mostrà un canelobre de tres braços, mentre exclamava: Vet ací  un sol suport amb tres llums iguals i diferents.

Així, la trinitat, per a tu, el meu creador, i per a mi, el teu Déu, no és cap misteri. És una vivència.


 

1 comentari:

  1. Benvolgut Jaume,

    Sense el teu consentiment, ja ens ho perdonaràs, hem donat una mica de ressonància al teu blog. Ho pots comprovar a: http://zensanbo-mallorca.blogspot.com.es/

    Salut i dilecció,

    ResponElimina