dimarts, 8 de gener de 2013

37. EL CERCLE DE LA FE

La cosa més important de la fe és poder creure. Talment passa amb la pregària, l'amor i, fins i tot, amb la mateixa vida. L'oració es justifica per la pau que et regala. El goig d'estimar esborra tot els interrogants sobre les correspondències de l'amor. La vida no precisa motius ni recompenses. El seu gran guardó és seguir viu.

Mira que t'ho diu, estimat neòfit, un vell déu apallissat: no te turmentis ni m'emprenyis amb raonaments, dubtes i misteris. Creure és una necessitat de l'home, com el respirar. La fe es tanca dins ella mateixa tot descrivint un cercle perfecte. Ni l'objecte de la fe ni les seves conseqüències importen per a res. Espavila't: tots els qui cerquen aregar la teva fe salvatge volen domar-te fins a convertir-te en un menet de cordeta.

Tu, com a empedreït i angoixat escriptor, em toques entendre bé. Trenta-tres llibres t'han servit, almenys, per descobrir que la plenitud que et fa experimentar el fet d'escriure, encara que sigui una retxa malgarbada, transcendeix qualsevol altra satisfacció.

Tanmateix, l'escriptura neix i mor en si mateixa. Tota la resta són  circumstàncies, vanitats i xambes La perfecció com a escriptor esdevindrà el dia que siguis capaç de cremar allò que acabes d'escriure. La teva fe serà inamovible en el moment que me matis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada