dimarts, 1 de gener de 2013

30. EN NOM DE L’HOME I EN EL MEU



Anit t’he cridat, ilota meu, tal com feia el meu altiu i altíssim col·lega israelià amb el seu  esclau Samuel.
Port hores donant voltes al lapidari text del nostre amic teòleg Sebastià Mesquida: “Ser creient és entendre que la pròpia vida és irreductible a l’àtom i al seu mecanisme, tal com el coneixem. Per això creu en l’existència d’una font i d’un referent propis. Aquest home no disposa de cap dada per imaginar la naturalesa d’aquesta font i referent de Déu, però entén que la pròpia naturalesa i els seus afanys no li són aliens. Déu seria el suport últim de la seva existència“.
Per què l’àtom, o el neutrí, o una particulina encara més petita, no pot ser la llavor de l’arbre més perfecte com és l’home? Per què aquesta dicotomia entre la matèria i l’esperit?
Tanmateix, els homes  –tots!– venim d’una gotinoia de semen que el mascle tuda a milions i d’un òvul que la femella perd cada mes. Sense cos no ets ningú.
Per què cercar un referent fora de l’home?
Tanmateix aquesta font la crea l’home mateix, que no es resigna a la grandesa de ser matèria viva i intel·ligent. Tu véns de més enllà de l’àtom i jo neixo de més enllà del teu complex de transcendència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada