diumenge, 7 d’abril de 2013

124. LA SAVÍCIA DEL NOSTRE ESPILL



T'he cercat i recercat, Déu meu, tota la vida. A voltes he cregut trobar-te en la paraula, però ben prest les pregàries es convertien en un joc d'ocurrències.
Tot passant a l'altre extrem, pensava aglapir-te en el silenci. Tanmateix, quan  descobria que en el desert només te trobes amb tu mateix, l'ensurt de l'esglai em retreia al trull de la plaça.
Avui he estat la víctima gloriosa d'un miratge. Us don gràcies per l'al·lucinació, venerat déu de les fal·làcies. Massa bé sabeu que donaria la vida per un encisador engany.
Avui t'he colombrat, fugaç, a l'aigua remorosa i falaguera de l'ombrívol rierol de muntanya. Ambdós fruíem d'un merescut descans en terres estrangeres i acollidores d'una Espanya profunda. Ben mirat, el descans el necessitaven els qui  han de suportar les nostres sambatudes diàries.
L'indret era idíl·lic. A uns pocs metres de la balconada de la nostra cambra, entre polls dreturers i gegantins, una deu inestroncable orquestrava la simfonia de  les aigües. La lluna plena sacralitzava la vall amb la seva claredat extraordinària. Tu eres la bellesa.
La fredor de la nit ens ha obligat a entrar a la cambra. El mirall, retratant-nos de cos sencer, ha trencat el miratge. Tanmateix, tu i jo, déu meu, som lletjos. Un xic deformats, tirant a monstruets de la natura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada