dimecres, 17 d’abril de 2013

133. DE LA CONFRARIA DE SALOMÓ

A mida que em torn vell m'identific amb el meu col·lega jueu posant-se de part de Salomó, quan aquest, entre tots els dons, trià per regal diví la saviesa.
Quan recit la lletania de sinònims d'intel·ligent m'enamor de cada mot, tot anhelant arribar, encara que sigui a les darreries, a una espipellada de la qualitat més definida i definitiva de l'home, com és la intel·ligència.
Cada epítet mostra un caire d'eix diamant dels déus. Imagina't que tu i jo, el déu que suporta la teva entremaliada curtesa, gaudim d'aquest dons essent  Intel·ligents, llests, vius, eixerits, perspicaços, savis, clarividents, assenyats, espavilats, enginyosos, intuïtius, crítics, escodrinyadissos, segurs.
Ara com mai somniam assemblar-nos a la nostra mare. L'homilia, que guardam a l’epíleg d’”Encís”, n’és una proclama:
"Ma mare era una dona molt intel·ligent. Atresorava gairebé tota la gamma de la saviesa. Intel·ligència teòrica. Era una persona lúcida. Pràctica. Voluntariosa. Treia enginy i força per a totes les feines.
Crítica. Era tanta la seva clarividència que es mostrava radical amb les injustícies i amb els fanatismes.
Emocional. Mostrava una capacitat infinita de domini damunt ella i damunt els altres.
Tanmateix, al final se salvà pel patrimoni de mon pare: la tendresa.
Servem l'escala de valors dels nostres noms i llinatges. Lliures per Jaumes; bons per Santandreu; intel·ligents per Sureda”.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada