divendres, 26 d’abril de 2013

141. LA FE, ULLS CLUCS

Bona la vaig fer, moneiona gelosa,  posant nota d’examen al teu olfacte. Ara els altres sentits corporals reclamen el meu parer de jutge suprem. Avui clavaré el meu esguard inescrutable a la teva mirada d’infant polissó.
Set segles de sang catalana t’han legat uns ullons d’ametlla petita, però  clars, vius i bells. Amb molta de raó t’has sentit orgullós dels teus ulls. Has viscut des del balcó de la mirada, fitera, directa, amb un punt provocatiu de desvergonyiment. Mai no has baixat els ulls ni davant res ni davant ningú.
La deu de les llàgrimes, fàcils i sinceres, te’ls ha netejat de busques i pols.
Has fruït contemplant les belleses del món i escodrinyant els misteris de la fauna humana. La teva sensualitat, desenfrenada, ha coronat el gust a la contemplació dels cossos que li deixondien la luxúria. Ara més que mai l’enrampada et neix en l’atreviment de la mirada.
Però els ulls t’han brindat els plaers més al·lucinants quan els has aclucat. Quan has fitat els cossos i els panorames des de la imaginació. Atorg matrícula d’honor a la vista dels teus somnis.
La fe només es pot mantenir ulls clucs, ja se sap. Els poders religiosos m`han convertit en pastor d’una guarda de cecs.
Cagadubtes, mantén l’esglai de l’abisme amb els ulls ben oberts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada