diumenge, 21 d’abril de 2013

136. GRÀCIES, COSSARRO NOSTRE!


Està molt bé que et mostris agraït als qui et donaren la vida i als qui t'ajuden a portar-la endavant amb una caparruda elegància. Fins i tot és digne de lloança que em donis les gràcies a mi, el teu déu inexistent, per anar inventant-me al compàs de les teves transformacions.
Però a qui no ens hem de cansar de donar gràcies és al nostre cossarro, al qual devem ambdós la nostra existència. Començàrem a existir amb ell, vivim per ell i en ell, i finirem quan ell acabi.
Resem junts el prefaci del cossatge. És digne, urgent i necessari que donem gràcies als membres que sustenten les nostres vides.
No calculis l'espai. Et dictaré tots els sonets en prosa que precisi la veneració a cada un dels nostres sosteniments.
Gràcies, venerats peus nostres, per suportar la sobrecàrrega de les nostres golafres intemperàncies. Gràcies per les innombrables tresques arreu de mig món. Gràcies per prometre’ns que ens portaràs a descobrir l'altre mig, encara. Infinites gràcies per mai donar la culpa al nostre poc seny de les teves ensopegades.
Demanam perdó als teus dits per cada cop que els hem arrabassat l'ungla per les dreceres fosques de les caceres impossibles. Perdonau-nos també el sacrilegi de besar els peus als poderosos quan mai ens dignam acariciar les vostres plantes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada