diumenge, 14 d’abril del 2013

130. PREGÀRIA CONTRA L'ODI


Déu meu, tu em coneixes prou  bé. Tu em perceps d'una forma infal·liblement absoluta perquè habites dins les meves entranyes. Tu, el meu amor, el meu bé, el meu tot, vius a les profunditats del meu jo, engendrat i creat per les correnties genètiques i les marors culturals. Ara, déu meu, et necessit. Ara fretur la teva confirmació. Ferma. Segura. Inamovible.
No conec l'odi. No l'he experimentat mai. No m'he sentit mai de mai socarrat per les seves brases. N'estic segur, déu meu, però necessit, d'una forma urgent, imperiosa, que tu, el meu jutge suprem, m'ho confirmis.
Si no conec l'odi, per què m'odien? No ho entenc, senyor. Però sé que és un fet. Proves evidents em barren fugir de l'evidència. Hi ha una gent que m'odia. Una gent que ha estat molt propera, molt estimada, summament protegida, que em retorna els favors convertits en odi. Un odi feroç, implacable, mortal. Aquests mots, segons el diccionari, no són adjectius. Són part essencial del substantiu. De l'odi.
Em sent un pobre desgraciat perquè no posseesc cabals per pagar amb la mateixa moneda. Em pos trist. Sent ràbia. Però som incapaç d'odiar.
Davant la meva indefensió d'infant innocent, reunesc, déu meu, totes les forces tel·lúriques del meu quartó de terra cremada per venjar-te dels envejosos, impotents, malanats, que m'odien.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada