dimecres, 1 de maig de 2013

146. EL COS DE L'ESTIMERA


Ahir, bestiola meva, et mostrares tràgic tot suplicant perdó a les dues columnes bàsiques de la teva existència com som jo, el teu Déu, i el teu cos. El nostre cos, ja que el teu també és el meu.
Ambdós, el teu cos i jo, el  de les teves entranyes, acollírem la teva súplica amb irònic somriure.
Us feis vell, patró, i a voltes perdeu la memòria.
Aquest plet del cos te’l vaig arranjar inspirant-te l'esplèndid poemari “El Cos de l'estimera" en el viatge dels teus cinquanta anys a l’Àfrica.
Amb solitud perfecta a la mar gran, els llavis violaren les metàfores per fer enrampar la paraula afrodisíaca que infantà un altre Jaume amorosit al cos de l'estimera”.
Al tombant de la tarda quan el sol es ponia i l'oratge atrevit, aferradís i lent, més tost libidinós de l'Àfrica a l'abast ens temptava la pell ardent, aclarírem per a sempre que no ens sobra cos, sinó que ens manca més ànima. La nostra corpulència havia preparat cabuda generosa amb foganya i folgança, per l'ànima d'un gran pallasso. Per aquesta ànima que hauria de ser la nostra”.
Com a bons pecadors seguirem pregant al gran referent, per si de cas existís: "Déu, parau-nos un cel amb un cavall galopadís, una cabra virada i un esclau negre".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada