dimarts, 21 de maig de 2013

166. LAMENTACIÓ D'UN ESCORXAT


En un principi vaig pensar, Déu meu, que això de ser capellà era com una pellissa de be que m'havia entaferrat damunt la meva carcassa. Innocent de mi, vaig creure que despullar-me de la camisa sacerdotal seria com treure'm l'alba després d'una missa. Mai no em podia imaginar que, al llarg de cinquanta anys rodons, la lloba de mossèn s'havia convertit en una segona pell.
En comptes de treure'm de sobre una disfressa, m'he escorxat l'ànima. El gest que la gent defineix com a "penjar els hàbits" ha esdevingut una tragèdia íntima. Crèdul poeta, somniava que com a serpent de desert em desprendria de la  vella pellerofa mentre estrenava una pell nova. Seguint un mal costum meu, vaig voler efectuar l'operació damunt la balconada de la plaça on ja havia representat altres atrevides despullades. Però no és el mateix trobar-te nu que sentir-te escorxat davant la gelor del poble. Tot el meu cos tremola esgarrifances.
De quina forma el teu nom m'encalentia, cony de Déu! De quina forma havia arribat a creure i a viure el paper de la comèdia! De quina forma port gravada a foc la tamborada d'Encís de Minyonia: "Vaig néixer mascle, mallorquí i capellà". Cada un dels tres trets els visc de la meva singular manera.
Ara sé que divorciar-se és com escorxar-se.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada