Avui, innocent redemptor, et sents hipòcrita perquè t'has servit del
meu nom per fer la respiració artificial
al company asfixiat en el pou de la impotència. El teu raonament era
implacable: "Tu t'has fiat de Déu -li predicaves- mentre ell
complia la teva sobirana voluntat. Mentre has mogut déu segons el teu caprici,
has presumit de la teva irrompible fe en un déu pare amorosit, que sempre cerca
la millor cosa per als seus fills predilectes. Ara, déu ha agafat les regnes de
la teva vida. Ara, ell ha determinat allò que li sembla millor per forjar la
teva personalitat, per enfortir la teva confiança. T'ha arribat la gran prova.
L'hora d'Abraham. Acala el cap, idò. Estreny els punys. Plora. Xiscla. Accepta.
Déu sabrà perquè ho fa".
Al final del discurs et mancava més aire a tu que no a l'ofegat.
T'increpaves sense pietat: com pots ser tan fals? Com pots suportar la fetor de
tanta incongruència aferrant-te a allò que no creus?
L'has estimat de veritat. Has partit d'ell.
T'has negat a tu. Has fet el que jo faig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada