EL PAPA FRANCESC, UN NEOCATECUMENAL ARGENTÍ

Darrerament, tant en converses privades com en manifestacions públiques, se m'ha requerit l'opinió sobre el papa Francesc. En el to delis tertulians i en la forma d'interrogar del periodista, s'hi endevinava una espera de resposta positiva, fins i tot exultant, de la meva part. Cap cop no ha estat així. Ben al contrari, el meu comentari, fet espontàniament i sincera, ha resultat dur i exigent.

El Papa, com a persona, em sembla un bon home, ple de piadoses
intencions, amb un cor extraordinari i amb un idealisme fora mida. Però des del moment que acceptà, amb plena consciència d'on es ficava, el càrrec de cap suprem de la gran secta cristiana anomenada catolicisme, ha d'abraonar el timó de la barca de Pere i deixar-se anar de verbes.

Calci les sabates velles que vulgui i habiti les habitacions més humils del Vaticà, no pot obviar que ha acceptat ser el cap d'un Estat antievangèlic, el president de l'entitat més rica del món en patrimoni, art, poder, influència i organització. El president d’una societat antidemocràtlca, homòfoba, misògina, antinatural i repressora.

A una periodista li vaig declarar que trauria l'esperança de l'armari quan més, enllà dels gests edificants i de les paraules benèvoles, Francesc clavi un fet definit i irreversible al cor de l'anticrist. No som jo, que qualific d'anticrist el Vatica: ho feu el Concili, tot declarant que “en lloc de revelar el rostre de Crist, l'estructura actual antievangèlica de l'església el velava".

Al llarg de la meva vida catòlica, apostòlica i romana només he
contemplat, amb un goig infinit, dues gestes dels Papes de torn. Una
fou la convocatòria del Concili de part de Joan XXIII -mil vegades més
polissó i valent que Francesc- reunint l'exèrcit de bisbes del món per
derrotar el complot de la Cúria. L'altre fet històric i definitori el realitzà Benet XVI -mil vegades més intel·ligent i enrevessat que el bon jesuïta- quan rompé el tabú que només Déu podia posar i llevar un Papa, renunciant a la triple tiara.

Quan el Papa cridi Teresa Forcades i l'imposi les mans tot convertint-la en el primera bisbessa de l'era franciscana, creuré el que Francesc insinua sobre la igualtat de la dona dins l'església.

Quan el Papa doni permís a tots els capellans casats perquè retornin al seu ministeri, llavors creure que la lei antinatural del celibat trontolla.

Mentre, seguiré admirant, estimant i criticant a Francesc tal com és i es manifesta, val a dir un argentí neocatecumenal que embauca les multituds de cecs i muts que esperen un miracle.