dijous, 2 de juny de 2016

OPERACIÓ TIARA, FUM D’ESTAMPA


“Si bastàs anar en pèl perquè ho sabessin“. Aquesta encertada expressió del gran poeta Miquel Àngel Riera i que tan bon resultat donà a Albert Ribera en el seu púdic cartell de la primera campanya de “Ciutadans”, en la nostra societat ha perdut, a hores d’ara, tota la seva potència per a l’escàndol. Per aconseguir que una despullada pública esdevingui una provocació s’ha de produir un vertader miracle. En aquests moments no s’escandalitzen ni deus, ni déus.
El que m’ha passat a mi amb la meva darrera novel·la “Operació Tiara” és un fracàs clamorós de la meva innocència baptismal. Per seguir amb la metàfora miquelangeliana, que ha obert la nostra conversa, diria que he anat a mostrar la meva pansida nuesa a un racó amagat d’una platja nudista. És allò que deien els pagesos de qui pixava aigua beneïda i, tot pensant produir un gran incendi, cremava una estampeta humida al carreró amagat del campanar de la vila desèrtica.
Això meu és patètic. No han aixecat la coa ni els moixos de sagristia. La meva novel·leta, talment tanyada borda dels contes exemplars del Pare Coloma, presenta, amb reverència i tendresa, un Papa pederasta. Però no passa res. L’avenc del Vaticà s’ho engoleix tot. A la portada del llibre, el meu pacient i utòpic editor m’ha revestit de Papa Borgia. Però com si m’hagués disfressat amb el rebosillo de pagesa mallorquina. Ningú no s’ha espantat amb la meva bubota.
Tampoc no passa res quan el llibre pinta l’escena d’un monsenyor de la Cúria vaticana, fill predilecte del Fundador dels Legionaris de Crist, organitzant en el seu palau una disbauxa de coca i sexe gai. Per tot seguit convertir-se en el camell que distribueix la droga a les altes jerarquies de l’església catòlica. Tampoc ningú no es commou quan endevina que aquest monsenyor era l’alcavot del secretari particular del diabòlic Papa Joan Pau II i que a hores d’ara segueix de cap de la màfia que forçà la dimissió de Benet XVI amb l’amenaça de destapar les aventures sàdiques i pederastes del seu germà, capellà, músic i director d’una escolania.
Per sort un amic cruel m’ha escopit la crua i dura veritat: “Això teu, Jaumet, no interessa a ningú”.
El que em deprimeix fins a abocar-me al precipici de la depressió és que quan diu “això teu” no es refereix tan sols al tema de fons. L’església ja no interessa a ningú. Això teu, això meu, que no interessa a ningú inclou també la producció literària. No interessa a ningú que m’hagi passat més d’un any construint una paret seca amb les paraules més nostrades. No interessa a ningú que els personatges quedin ben retratats, de cos sencer i vida sincera. No interessa a ningú que el final sigui sorpressiu, ràpid i cruel, com pertoca a tot final de narració. No interessa a ningú, ni als més caparruts defensors del drets humans, que un servidor sigui un pobre lletraferit condemnat a salvar-me del manicomi, tot convertint en creació literària les meves neures.
Pobre “Operació Tiara”, que pensava pegar foc al trastum corcat de la meva estimada església catòlica i que tot en gros ha produït un fumarolet d’estampa.

1 comentari:

  1. Idò, amic Jaume! Què te pensaves?
    El fet és que, com deien aquells,
    "Ningú no comprèn ningú,
    però nosaltres som nosaltres
    i sabem la veritat:
    Que la terra no és partida
    com un mapa mal pintat,
    i que això és una mentida
    de molt mala voluntat."

    ResponElimina