dimarts, 21 de juny de 2016

ORGULL DE SER COM ELS MÀRTIRS D’ORLANDO



Cap al tard, entrada de fosca de la vida, no pots ni saps defugir de l’exercici  mental dels interrogants òbviament transcendents. Tals com: si tornassis  néixer t’agradaria repetir la vida que els fats t’han concedit? Què canviaries? Què evitaries fos com fos?
Començaré per l’evidència de l’última pregunta. En una utòpica reencarnació defugiria, amb totes les arts i manyes possibles –i impossibles!– àdhuc les embruixades, pecaminoses i prohibides, dels sofriments inútils. Val a dir gairebé tots. Som conscient que aquesta actitud suposaria renunciar a l’aferrissa’t i viciós títol de masoquista. A la composició química del meu jo profund mesclaria un 80% de narcisisme  amb una elevada dosi de sadisme.
Els capítols cabdals a examinar són: la terra, la tribu, la religió i el sexe.
Consider una immensa sort ser mallorquí. Però voler salvar Mallorca m’ha resultat un mal negoci. De tornar a començar l’aventura de la vida triaria subsistir a una vila d’una vall dels Pirineus catalans, al temps que conservaria una caseta pagesa vorera de mar per a les fuites clandestines i per als estius xafogosos.
Estic content, satisfet  i amorosidament agraït de la meva tribu. Voldria tornar a ser un Collet Perdut. Un Santandreu Sureda amb totes les caparrudeses, neures i clarividències. Per res canviaria el meu còdex genètic. Tot i això, estic content de no haver engendrat fills. Del geni al monstre només hi ha un mal empelt. Mon pare i ma mare esgotaren totes les possibles benastrugances a l’hora d’emparellar-se.
No renec de la meva intensa i dolorosa experiència religiosa. Malgrat la immensa farsa de l’Església, la fe ha constituït un dels meus importats  motors de propulsió tant cap endins com cap a fora i enfora. De poder repetir, invertiria el sentit del procés: en lloc d’anar del fanatisme a l’ateisme, m’agradaria caminar de l’agnosticisme a les benaventurances de Jesús de Natzaret.
Del que estic content, gojós i orgullós és del meu sexe. Si tornàs a néixer, cent i mils de vegades, voldria  repetir la meva singular, excelsa i privilegiada condició de gai. Estic orgullós d’haver-me descobert, acceptat i estimat tal com som a l’hora de la tendresa i del plaer.  Estic orgullós d’eixa  propina d’intel·ligència, imaginació i malfiança que m’ha atorgat la gràcia de ser homosexual. Estic orgullós d’haver sortit de l’armari. De portar als braons de la lluita la marca dels déus que s’han escapat  de l’esclavitud del monoteisme criminal i castrador. Estic orgullós de mostrar cara, sempre i per tot, pels membres més humiliats, perseguits i odiats del meu gènere. Per això quan dic, des de les profunditats de la meva rabiüda estimera i de la meva ardorosa lascívia, “ Jo som Orlando”, la proclama es torna carn de la meva carn i sang de la meva sang. Estimadíssims màrtirs d’Orlando, us estim, us ador.

2 comentaris:

  1. Quina dissort, quina pena!!

    ResponElimina
  2. ¿No creus que els malnoms que hi ha als pobles no són més que una falta de respecte i indiquedors de falta d'educació i cultura?.

    ResponElimina