dissabte, 7 de juny de 2014

VERDS, ARGOLLATS I DESCALÇOS PER LA CAUSA



Les armes de la lluita pacífica tretes de les reivindicacions sindicals, com són la vagues indefinides i les manifestacions multitudinàries, s'han gastat. Una vaga perllongada a les escoles esgota els mestres, perjudica els alumnes i converteix els pares en adversaris. EI govern és l'únic que treu uns profits incalculables d'aquest tipus de protesta. Estalvia milions d'euros del sou que reté als seus funcionaris, mentre desprestigia els professionals de
l'educació, tot presentant-los com irresponsables.
Després de la històrica, prodigiosa, ben mirat miraculosa manifestació dels cent mil verds, totes les altres arreplegades al carrer resulten insignificants, gairebé ridícules. Per altra banda se'n convoquen tantes, de manifestacions, per tan diverses causes, que els inquiets podrien romandre sempre a la plaça.
Urgeix cercar altres maneres de protesta i de ficar una busca dins els ulls dels dictadors.
L'Assemblea de docents ha patentat el símbol de les camisetes verdes. Esplèndid. Aquest signe, lluny de gastar-se, cobra més força a mida que es propaga per tot. Basta recordar el rebumbori que armaren els verds de l'embut a les darreres eleccions europees entorn de les urnes.
Jaume Sastre, amb la seva resistència d'home de la terra, ha demostrat que una vaga de fam arriba al cor dels que tenen vergonya i sentiments.
Es tractaria, doncs, d'alçar noves senyeres. Pens que la inventiva ens ha d'arribar de la mateixa situació que patim. La nova dictadura dels feixistes del PP ens retorna a la Edat Mitjana, ens converteix en esclaus i ens condemna a la misèria cultural, social i econòmica.
El signe dels esclaus són les cadenes. Es tractaria de portar en tot moment i en tot lloc una argolla d'esclau. Si la febre de les cadenes es contagiàs fins al punt de suplir tota altra mena de collar sobre el pit dels mallorquins i mallorquines, el símbol de les cadenes podria convertir-se en un clam de llibertat.
En temps feudals, tan trists i denigrants com els d'ara, els pobres, condemnats a la misèria, anaven descalços. Una persona que camina amb els peus descalços crida l'atenció alhora que commou.
Un mestre revestit de verd, amb una cadena de ferro al coll i els peus descalços no necessitaria paraules per proclamar davant tothom la seva lluita per una educació de qualitat, digna i en català.
Eixos simples, humils i cridaneres propostes han nascut ran de la desesperada i desesperant lluita dels docents, però, com anuncia el títol, poden servir per a qualsevol causa en defensa del nostre poble. Així, per posar un exemple, podríem anar verds, argollats i descalços per la llengua, per la integritat de la terra, per la justícia social... fins i tot per la independència dels Països Catalans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada