dilluns, 23 de juny de 2014

ESCALFOR DE JUSTÍCIA HISTÒRICA A MARIA DE LA SALUT


Amb motiu de l’obertura de la fossa comuna del cementeri de Sant Joan a la recerca de les despulles de tres fills de Maria de la Salut, vilment assassinats a les costes de Puntiró per un paisà feixista, tots els partits polítics que formen l’Ajuntament de Maria, governat per majoria absoluta pel PP, han consensuat un entranyable document de justícia històrica.
La notícia, simplement anunciada als diaris, sense l’empenta informativa que es mereix, més enllà de l’anècdota, m’ha causat un goig indescriptible. Voldria compartir alguna de les raons de la meva profunda joia.
  • Quan hom travessa un túnel sense fi, un llumí encén el sol dins les tenebres de la nit.
  • L’exemplar declaració ha nascut del consens entre els diferents partits polítics que conformen el consistori del cèntric poble del Pla: PP, PSOE i PSM. L’avinença és l’únic camí per on pot transitar la democràcia.
  • El mèrit d’aquest gest de concòrdia és del grup popular que governa amb majoria absoluta. Ho dic de tot cor i amb la boca plena ja que no hi ha, per a mi, major injustícia que dimonitzar un col·lectiu legal. Una de les meves riqueses personals és gaudir d’amics i d’enemics en tots els partits polítics i en tots els estaments socials, àdhuc els marginals.
  • L’Ajuntament del meu aimat poble de Maria de la Salut ha anat més enllà de la simple memòria històrica per impulsar un fet de JUSTÍCIA HISTÒRICA. La memòria històrica cerca esbrinar la veritat dels fets, mentre que la justícia reconstrueix els drets de les persones i dels pobles. Entre aquests drets cabdals, com molt bé ha proclamat el consistori mariando, s’hi compten l’honra dels màrtirs de la llibertat i els repòs de les seves relíquies al cementeri del seu poble al costat dels seus morts i dels seus vius.
  • Com sempre, la lliçó l’han donada els de baix, els autèntics, els humils, els petits, els que conserven la consciència de poble.
  • A eixes raons de satisfacció i a moltes d’altres que ara no exprés, vull afegir-hi un amorosit motiu personal. Tot i no guardar el diploma escrit, em consider, en la profunditat del meu agraït record, fill adoptiu de Maria de la Salut. En un difícil moment del meu procés personal i de la història de la Marginàlia vaig refugiar-me a la casa parroquial de la patrona dels missatges. Guard aquells anys com uns dels més plens i joiosos de la meva singular vida. Record com una valenta feligresa demanà al bisbe Teodor, que havia recalat al poble per una inspecció pastoral, “amb quin títol exercia jo el meu ministeri sacerdotal”. Des d’una dolça mala llet emprenyatívola el capo valencià aclarí la meva situació: era “un acollit a la benvolença del Rector de Maria”. Però quina benvolença, Déu meu! I quin rector! El millor que ha existit mai: mossèn Pere Fons i Pasqual.

1 comentari:

  1. D'acord que en pere fons ha estat el millor rector de maria i sempre serà una gran persona

    ResponElimina