dilluns, 18 d’agost de 2014

LA DIGNITAT DE GUANYAR-SE LA VIDA



La fira dels Encants d'enguany -del 12 a 21 setembre- a Sa Casa Llarga ve signada, sagramentada, amb el lema de Can Gazà. Un lema que ha esdevingut idea obsessiva per a la nostra Marginàlia. El missatge dels Encants és clar, llampant i directe: volem mostrar cara per la dignitat de guanyar-nos el plat de calent de cada dia.
Als Encants no pidolam almoines ni demanam ajudes. Venem el producte de la nostra feina de drapaires, antiquaris, botiguers, cocs, artistes… Artistes de la inventiva i de l'enginy, tot reciclant allò que la gent tiraria si no hi fóssim nosaltres sempre a punt de recollida.
Ara més que mai ens adonam que l'enemic més fort del pobre és la beneficència. Eixa beneficència clamorosa i triomfant que s'ha apoderat del camp de la nostra lluita social. Eixa satànica beneficència ha destruït tots els petits projectes de convertir la misèria en una palanca de crítica i denúncia del sistema. D'eix sistema que emboteix el pobre, perquè aquest, panxacontent, calli, miri i avali el seu estat d'esclavitud.
En aquest moments, l'acció social, tant pública com privada, emparada per l'omnipotent déu de la crisi, s'ha convertit en una fàbrica de deixalles humanes. Ara tothom es dedica a arreplegar i a repartir menjar. Fins i tot els més crítics i revolucionaris han caigut dins la trampa de vendre les utopies per un plat de llentilles. Ara les institucions -totes!- han creat i conservat una granja de pobres. Una granja modèlica que dóna goig als engreixadors de porcs. Que em perdonin els porcs, però la porqueria ens envaeix des de tots els indrets de la política, de la religió i de l'acció social.
La beneficència s'ha aliat amb els cossiolers, els inventors i mantenidors de la laborteràpia. Eix invent dels redemptors obliga els acollits a fer uns treballs per entretenir la boga. Mira, si s'avorreixin, que se la remenin. Aquest esport és sà, divertit, barat i no precisa per a res de monitors ni tècnics.
Per altra banda, la beneficència ve avalada per la proletarització del treball. Per a la majoria dels occidentals, feina equival a sou. Amb un orgull infinit em declar fill d'aquella nissaga que treballava de sol a sol per viure i portar endavant la seva barquera. Ma mare sentenciava: "Desgraciat aquell que sap el que cobrarà el cap de setmana".
Si creis en la filosofia de la dignitat per la feina i la responsabilitat, veniu a la nostra fira i deixau-nos els estants buits, l'orgull pletòric i la supervivència assegurada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada