dilluns, 25 d’agost de 2014

CAN GAZÀ VOL CURAR EL MAL DE COLLERA



Curt, brut i gandul no se n’ha curat cap mai, diuen els pagesos.
Em permet una andana literària. Normalment cometem un castellanisme dient “vago” per gandul. Però la frase, amb majoria absoluta d’”us”, es tenyeix amb el negre de la vocal de la fosca i de la por: Uuu! Tot i això, és correcte dir vagarro.
Curt, brut i gandul no se’n salva cap. La prova la trobam en la desfeta dels botifarres. L’endogàmia de segles portà la noblesa mallorquina a l’esglai de la subnormalitat. La brutícia dels senyors depenia del tarannà dels seus servidors. Tanmateix, l’engrut dels seus llinatges ha tret floridura. Això sí, eren ganduls per títol, naturalesa, ofici i benefici. Molts d’ells no es molestaven a estudiar cap carrera.
Les mateixes qualitats negatives dels botifarres i dels seus imitadors botifarrons, mostren, talment títol de noblesa, els nostres il·lustres aristòcrates de Marginàlia. Els virreis de Can Gazà, són gloriosament bruts, curts i vagarros.
Amb la curtor no es pot fer res més que pregar al sant Job per suportar la plaga. Contra la brutícia s’imposen els desodorants, els mateixos que usaven els súbdits de na Bel, la bruta de Castella,.per besar-li els peus. Tota la força de la nostra caparrudesa l’hem clavada en el desafiament de la feina. A Can Gazà, o fan tres hores de feina diària o tornen al femer d’on vingueren.
Gran part de la culpa de la ganduleria supina dels marginats la té el sistema de l’ajuda social: els ho donen tot fet. Des de l’asil de la infància fins a l’acolliment dels albergs, passant per la presó i els centres de desintoxicació, han pogut sobreviure sense fer-ne ni brot. Lluny de sentir-se agraïts davant la munificència de l’ajuda, es mostren exigents i displicents. Pensen que molts s’han guanyat la vida, fins i tot s’han fet rics, amb el negoci dels desgraciats. L’insult que més ens fér i que rebem amb molta freqüència és el d’explotadors.
La droga més nefasta dels marginats és l’oci absolut. No fer res.
Els parellers de la nostra terra a aquest fenomen del pànic a la feina li deien “mal de collera”.
És més fàcil curar un gat o un ionqui que estrènyer la collera a un gandul, mort de fam i sense sostre. 
A Can Gazà ho tenim ben clar: “Fugitius pel desert de la misèria, ens hem refugiat a un oasis, on sobrevivim amb la llet de les camelles  transhumants, les quals munyim quan passen”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada