dimecres, 18 de febrer de 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. VI i darrer


La creu més feixuga de la meva vida –esper que algun dia esdevingui gloriosa- és que cada vespre m’he de colgar amb en Jaume Santandreu i Sureda. Abans de dormir, aquest ego profund estacat a l’època de la infantesa, em fa passar pel control de la consciència. Quan la nit corona una jornada normal,  val a dir gairebé cada dia, l’examen dels esdeveniments i actituds sol ser rutinari i simple; ben mirat superficial. Però quan surt del botedor tot vivint esdeveniments singulars, extraordinaris, com han estat aquests sis dies d’argollada, el minyó de terra prima i mirada fitera em sotmet a un interrogatori de tercer grau. Va més enllà de les anècdotes, dels vicis menuts, de les jeies masoquistes, de les vanitats compensatòries, dels  pensament plaents, de les lascívies consentides i de les histèries controlades per endinsar-se en la revisió de les ossades, de les columnes mestres de les vivències.
Anit m’ha envestit de front, sense contemplacions ni miraments de cap casta. M’ha clavat la serietat de l’interrogant fins a l’estocada:
-Però, tu ho creus? Em referesc tant al que prediques com al que practiques.
Davant  la transcendència de la resposta m’he cenyit a la fórmula dels juraments:
-Sí, ho crec.
Per reblar el silenci del meu jutge inapel·lable he rematat el clau de la contundència amb un adverbi poderós:
-Fermament.
En tot moment la fe m’ha salvat la vida. He transitat per abismes perillosos. He estat a punt de deixar-hi la pell, però sempre n’he sortit estalvi per la drecera de la fe. El remei ha estat infal·lible: he predicat, practicat i propalat els dogmes del moment fins que hi he cregut. Tan aviat com he sentit que no hi creia, ho he deixat. Entre tots els exemples, el més  cridaner fou la meva penjada d’hàbits: quan em vaig sentir falç en l’exercici del meu sacerdoci, després de conculcar totes les regles disciplinàries de celibats i ritus, ho vaig abandonar –l’exercici, no el sacerdoci- d’una manera pública i notòria perquè em deixassin enterrar en pau aquest capítol entranyable i dolorós de la meva peripècia.
Voldria acomiadar aquests íntims diaris d’un argollat, que he compartit, amb vosaltres, amics, d’una forma amorosida  i sincera, tot recitant, de cor, el meu credo actual: crec tot el que he predicat aquests dies de denúncia, encadenat a la vida, passió i mort de Sa Casa Llarga:
Crec que la feina, disciplinada i diària, és l’únic camí per arribar a la dignitat dels exclosos.
Crec que la beneficència ha esdevingut la pesta dels qui hem volgut fer de Marginàlia un país lliure.
Crec que l’autogestió, argollada amb l’autofinançament, és el repte per aconseguir la independència de la nostra pàtria dominada i esclafada pel paternalisme capitalista.
Crec que els trepitjats no tan sols gaudim del dret a la gemegada, sinó que tenim l’obligació de traduir-la en espectacle de crits i plorades.
Crec que estimar sense exigir és malcriar.
Crec que donar sense personalitzar és deshumanitzar.
Ara més que mai m’encadeno a la proclama de sant Vicenç de Paül quan adoctrina a les seves filles de la Caritat: “Només ens poden perdonar el pa que els donam per l’amor que els tenim”.
Gràcies, amics, per acompanyar-me i per suportar les meves parides.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada