divendres, 20 de febrer de 2015

EL MEU 18F



Des de sempre, el 18 ha estat el meu nombre. Vull dir el número de la sort, de la gaubança, de la plenitud. Tot i això, mai no l'he posat a prova gastant-m’hi una fortuna en loteria. De les drogodependències, la ludopatia és la que em queda més lluny dels meus vicis. Vet ací que aquest febrer del 2015 m’ha regalat un 18 de goig total.
Per explicar-me en el meu llenguatge predilecte, com és metafòric, diria que aquest 18 de febrer m’ha brindat un festí a totes les menjades preceptuades en una jornada dels golafres de la joia. Seguint els consells mèdics, els malalts de Can Gazà feim 5 menjades. El lema és aclaridor: cal menjar equilibrat, frugal, bo i freqüent. Confès que a cada àpat d’aquest dia  històric he pegat una panxada pantagruèlica.
En el desdejuni, 7 del matí,  Ramón, el posader major de Sa Casa Llarga, el sen estimat dels intel·lectuals que aixoplugaren la vaga de fam de Jaume Sastre, amb una tassa de xocolata calenta i l'habitual besada de deixondida matutina, ha esmolat el meu sentiment de gratitud cap als sens de la meva terra. En tot temps i moment, l’amorosida servitud dels homes bons de Marginàlia commouen l’arrel de la meva estimera.
El berenar del matí és la menjada predilecta dels homes de Can Gazà. Fills de la cultura de l’entrepà, se'ls  veu, en el  descans de la feina, com engoleixen les ofertes del bufet amb fruïció i gana. El meu 18, tractant-me  de pagès marginal, m’ha ofert un suculent berenar de frit. A un atrevit  aprenent de dinamització social, l’apoteosi del desencadenament davant la multitud de periodistes, locutors, fotògrafs i càmeres, ha estat mel del cel de la vanitosa complaença. 
El clam dels pobres havia estat escoltat. S’havia començat, amb força i clamor, el combat públic de la dignitat contra la beneficència. S’havia assegurat la continuació dels tallers que garanteixen el procés d’autofinançament de Can Gazà.  S’havia salvat l’honor dels trepitjats. Per no mancar-li res a aquest tiberi de vanaglòria, Catalina Cirer ha aportat el  picant estimulador de les olives trencades. Suprema ironia: una consellera del PP trepitja territori ocupat pels revolucionaris de panfonteta.
A l’hora de dinar, els fills de Can Gazà m’han eixugat el font de les emocions i de les llàgrimes. No m’han deixat servir els plats. Trencant amb el costum de ser el darrer, amb el meu company de cuina, en seure’m a taula, avui m’han obligat a ser el primer a estacar-me en el meu lloc de cap de taula. Distret, abstret, àdhuc distant, provava les primeres cullerades quan un esclafit de mamballetes ha eixordit l’aire del menjador i del meu cor. Només he pogut oferir-los un mot de gràcies xop de tendresa.
L’aclamació continuava mentre la proclama restava diàfana:“ estam amb tu i t’estimam. Llavors m’he sentit com un artista dels sentiments que acaba de fer un concert amb un flabiol de canya escardada.
El meu 18F ha convertit l’àgape de la tarda, necessàriament frugal, encara que entranyable, en un tast de la futura pitança. El grup dur dels cooperants –tres personetes irreductibles –hem visitat la nau dels futurs  tallers.  El lloc somniat es materialitzava. Exacte el que volíem. Llavors hem paladejat un rebentat de cassalla. Fins i tot hem exterioritzat el brindis: el futur serà millor que el passat. Aquestes santes dones ens han fet més  favor fent-nos fora que obligant-nos moralment a continuar amb el negoci ruïnós de Sa Casa Llarga.
Al sopar, assegut a la camilla de ca la meva germana, el 18 F ha coronat la jornada regalant-me el tresor més preuat i delicat de la meva vida que  és l’amor inestroncable de la meva família. Els meus, els de la sang pròpia i calenta, pateixen però mai no em fallen. Faci el que faci sempre estan al meu costat. La meva germana monja exerceix meravellosament i humil l’ofici de matriarca. Tanmateix, mig adormit, li he guanyat el pinacle i el torcebraç de les follies, com l’argollada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada