divendres, 27 de febrer de 2015

RETRETS I PREGÀRIES



He manllevat el títol al malaguanyat amic Guillem Cabrer perquè és l’expressió exacta per retratar el meu estat d’ànim en aquests moments de postguerra a la meva Marginàlia. Tanmateix, els plets sempre són amb mi mateix. A l’hora de passar comptes de les meves accions i actituds, qui paga els plats romputs sempre som jo.
Gracies a l’herència paterna i a l’escarrufada de caragol de pleta, mai de mai el rancor, l’odi o la set de venjança m’han socarrat la pell. Una de les lliçons, de les moltes i sàvies lliçons que vaig rebre del meu mestre i rector, mossèn Pere Fons, la del caliu a la mà és una de les més sanes i salvífiques. El profeta de Son Mesquida, quan em veia apallissat pels desenganys i sedegós de revenja em repetia la metàfora del caliu. “Si agafes  una brasa amb la mà, l’únic que es crema és la teva pròpia carn, mentre els qui motivaren la justificada ràbia et contemplen amb la ironia als ulls de burletes”.
Les tropes  marginals es retiraren a les casernes de la precarietat, mentre el pla Marshall dels utòpics prepara la reparació dels danys, però als meus furs íntims, sense diaris ni exhibicions, els retrets segueixen rapinyant les meves sensibilitats i els meus tardans penediments.
L’insult més benigne que em segueix eixordint el cuc de l’orella, com un borino ros, és el de “bàmbol”.  Aquest adjectiu, que els manacorins hem canonitzat com a himne del nostre poble a partir de la comèdia de “Ai Joaquin que has vengut de prim”, suavitza, amb la benignitat de la ironia, tots els sinònims d’imbècil, tals com cretí, neci, idiota, estúpid, betzol, beneit. BÀMBOL!
 Només un bàmbol empedreït i incorregible, com jo, pot resultar tantes vegades banyut i fotut, tal m’ha passat amb Sa Casa Llarga i les seves respectives propietàries. M’estir els quatre pèls prims i clars que coronen la meva calvície només de pensar que amb els diners que hem gastat en el palauet de les senyores Feliu tendríem per pagar 12 anys la nau que ja hem reservat al polígon de Can Valero.
Bàmbol de mi, un cop més he fet el negoci de na Peix frit.  Aquesta  meravellosa madona mallorquina hauria de ser el meu referent preferit. Jo, com aquella bàmbola placera, he comprat el peix a un cost elevat, desorbitat, gairebé astronòmic, per llavors vendre’l frit, calentet i beneït a meitat de preu. En el cas de Sa Casa Llarga la història ha estat més tràgica, encara, ja que he regalat el peix, una volta ha estat guisat amb oli dels “Encants” que, com pregonàvem era d’oliva verjo i premsat en fred.
S’ha de ser molt bàmbol per creure en la generositat, la bona fe i el despreniment de la gent gentil, en la mesura que jo he cregut i per, desgràcia, seguiré creient. D’això, en bona psicologia es diu masoquisme. El destí no pot ser més llastimós i cruel. Estic condemnat de per vida a ser i a comportar-me com un masoca bàmbol.
Mentre, seguiré amb la meva pregària de bàmbol inspirada en el Parenostre del meu sant progenitor: “Cabroníssim i avantatgista Déu, sé que cada pic que em vincli per realitzar el sagrament del lavatori de peus als miserables vós fareu que un cristianíssim i venerable senyor aprofiti l’avinentesa per donar-me pel sac. Només us suplic la gràcia d’arribar un dia a passar-hi gust. Amén”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada