divendres, 13 de febrer de 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. I


M’havia preparat per resistir les emocions. Un vell argollat, ple de cadenes i plorant, em semblava una imatge patètica. Vaig superar la gran prova emocional de la roda de premsa multitudinària. Vingueren tots. Vaig ser capaç de reprimir les glopades de calfreds que em pujaven des de les entranyes tot aprofitant el solc de la contundència de les paraules.

Tot i això, hi va haver uns moments puntuals on les llàgrimes traïren els meus esforços i propòsits. Un d’ells fou el moment en què tots els meus fills de Can Gazà alçaren la meva llarga cadena per formar un sol fermall humà. Aquesta és l’estampa més preuada de tota la jornada. Hi eren tots:el cec, el padrí, l’operat de càncer de gargamella, el que està apunt que li tallin una cama, el foll, el que gairebé camina de mèu-moix, el que va amb crosses... Ara ja sé el que és i significa una cadena humana.

L’altre episodi d’esbandida del plor succeí cap al tard quan aparegueren les meves germanes i els meus nebots. Més que les argolles i les cadenes, em pesen, fins al punt de tastar la desesperació de la impotència, el sofriment que la meva argollada ha causat a la meva estimadíssima família de sang i a tots els amics i amigues que m’estimen cegament com un germà.

Però el perill de la crisi comparegué, traïdora i cruel, en el moment de ficar-me al jaç, a les dotze de la nit. Vaig sentir una angoixa tant forta que vaig estar apunt de cridar els amics que guarden la clau del pany de l’argolla del meu coll. A les fosques, dins un silenci gelat, la cadena de l’ànsia m’ofegava. Vaig descobrir, aterrit, un nou vessant a la meva rabiüda claustrofòbia: tenc pànic mortal a tot allò que em ferma.

Vaig anar a cercar l’exorcisme a la reviscolada de la memòria. Ulls clucs, punys estrets, alenada fonda, vaig traginar-me amb cos i esgarrifances a la casa dels esclaus de l’illa de Gore, just davant Dakar. Vaig submergir-me dins la soll de negres, carregats d’argolles i cadenes, que els caçadors moros engreixaven, tot esperant el vistiplau dels mercaders d’esclaus que omplien els seus vaixells de bèsties humanes, camí d’Amèrica. Tanmateix, les meves alenades fondes, convertides en fervents pregàries, no aconseguiren dels meus sants senegalesos el miracle de la resistència.

Fou llavors, al darrer instant de la desesperació, que comparegueren els meus encadenats. En els inicis del moviment marginal, ran de la fundació de Marginàlia, el signe més poderós i cridaner del clam de justícia per als exclosos, foren els encadenaments al cavall del Rei En Jaume de la plaça d’Espanya. Record com, mentre jo capitanejava l’escamot de perdularis que recorreguérem els pobles de Mallorca, des de Palma fins a Lluc passant per tota la Plana, dos ionquis de Can Gazà s’estacaren dalt del monument del fundador del nostre poble. Ja són morts. En aquell temps, la SIDA no perdonava.

Els records eren massa forts i les coincidències massa fondes per deixar-me vèncer per un atac d’ànsia.

Estirant la cadena del coll en un intent fantasmagòric d’eixamplar l’argolla, vaig aferrar-me al prodigi de la repetició de la història. Fa més de quaranta anys, els autèntics iniciadors del moviment marginal aguantaren quinze dies encadenats al cavall del Rei En Jaume amb el mateix lema de la marxa de la Sapiència, l’Assemblea d’Aturats i el Poble gitano. Aquest lema proclamava, a l’escapulari de llençols, “Amb treball i cultura farem poble”. En memòria dels nostres màrtirs, que resistien les hores, la immobilitat i les cadenes fumat porros, jo he aguantat l’angoixa claustrofòbica de la primera nit d’argollada a Sa Casa Llarga.

1 comentari:

  1. Hola Jaume, soy Robert Pérez Mena del mundo, te he entrevistado esta tarde, me podrías enviar un mail con tu numero de teléfono para contactar contigo a robertperezmena@gmail.com

    ResponElimina