dilluns, 16 de febrer de 2015

DIARI ÍNTIM D’UN ARGOLLAT. IV


Les cinc del matí. El fred ha fugit amb la brusquina cap al mar. Bona hora per a les confidències.
Us confés, aimadíssims amics virtuals i virtuosos, que ho estic passant molt malament. Putíssim! No us ho podeu imaginar. Em ve a la memòria l’esgarrifós espectacle de l'Índia. Tot contemplant la sagrada i macabra cerimònia del crematori, a l’esplanada dels morts, em vaig adonar que a la pira més pròxima de la meva esglaiada mirada removien els ossos i atiaven els brancons. No havien tingut diners per comprar tions a bastament. El poema quedà gravat a l’acte: “Amics, quan me mori, cremau-me, però per favor, comprau llenya que basti”.
Aquesta seria l’expressió: Pas pena que la llenya no em basti.
Totes les accions de protesta es fonamenten en el joc sadomasoquista que commou i diverteix la humanitat. La gent -tots som gent– per singlar les seves compassions, àdhuc per divertir els seus avorriments, vol sang. Així ho reclamaven les multituds del circ romà. Així ho segueixen reclamant els espectadors de la peripècia dels desgraciats. Volen sang. Fins i tot al sant sacrifici de l’Eucaristia es brinda amb una copa de sang. Sang de Crist!
L’eficàcia de les accions de denúncia es mesuren pel grau de patiment del masoquista que les promou i suporta. L’exemple més clar és el termòmetre de la vaga de fam. El dejuni a mort oberta començà a inquietar i produir efecte a partir dels quinze dies de vaga. Als trenta, la gent s’intranquil·litza, però per aconseguir una resposta, l’il·lús de les causes perdudes ha d’entrar en agonia irreversible.
Al meu argollament hi manca sang, patiment, morbo, espectacle, contundència. M’he atrevit a coure els escaldums de les commocions alienes sense sal, ni espècies, ni herbes de cuinada. Pràcticament i audaç tenc l’olla al foc només amb aigua beneïda. M’ho han expressat molts de visitants en una ficada de pota celestial: “T’esperava fermat a la porta amb una cadena curta i gruixuda i amb un caramull de flassades per ajaçar els ossos”. Mentrestant, els seus ullons telegrafiaven els seus retrets : “A qui vols impressionar amb aquesta cadena prima i llarga?”
Tots els tafaners, inclosos els periodistes, m’han repetit la pregunta clau: on passes les nits? Fins ara he sortit dels tràngols escapant-me per la drecera de les ocurrències. He comentat: “Les senyores de la Casa m’han tractat com un ca, però els cans, sobretot els bords, són tractats com a senyors a ca els marginats”.
També hi manca impacte al fons de la reclamació. El discurs aquest de l’autogestió va bé per una conferència al club dels salvadors. Però per impactar es necessiten causes més macabres. Els interrogants dels interessats en la qüestió ho revelen clarament. “Si us tanquen Sa Casa Llarga, quants en quedaran al carrer?”. Com fas entendre a les bones persones que es mouen per sentiments, que hi ha quelcom pitjor que viure al carrer com és quedar-se sense feina, sense sentir-se útils, amb l’única perspectiva de convertir-se en carn de beneficència?
Sense sang, sense morbo, sense espectacle, he hagut de fer miracles, tot intentant pescar taurons amb fil d’embastar: tot intentant embruixar ocells amb la paraula.
Per paga, tampoc no he tret per res l’arma mortal de l’insult groller i de la punyida feridora. Per exemple, normalment no he adduït el títol de “botifarres d’orella baixa”. Quant a l’acusació contra les propietàries, he tirat pilotes fora tot refugiant-me en les insinuacions i les lleus ironies. La troballa per obrir un horitzó de perspectives ha estat allò de “si fóssim “hermanitas de los pobres” no ens haguessin fet fora.
Ara comprenc la por escènica de l’actor que perd el fil a meitat del monòleg o el pànic de qui juga de farol i ho posa tot a una sola carta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada