El
missatge que voldria contagiar és tan pregó i sentit que només
m'atrevesc a proclamar-lo en paràboles. No n'estic avergonyit, de
les meves limitacions, perquè el mestre creuclavat va triar aquesta
figura literària per proclamar el seu evangeli.
Des
de sempre, les aus de corral han estat les meves catedràtiques. La
lliçó
de
l'aviram del meu poemari "Nissaga de sen” em guarda de mentir.
Mallorca
és un antic i bell galliner enmig del mar. Dins el nostre corral,
els galls ens barallam per un forc de poder; els paons reials ens
tapen el sol amb les seves coes de plomes tan vistoses com inútils:
els quics s'enfilen per escaïnar els seus complexos; les faraones
ensordeixen l'aire amb llur xerrameca imbècil; les ànneres ens
embruten l'aigua dels abeuradors. Fins i tot, darrerament ens han
envaït, de lluny i
des
d'enfora, un esbart depredador de gavines carronyaires. El nostre
galliner és un guirigall de l'hòstia.
Però
vet ací que a mitjanit ens ha entrat la geneta. No ha hagut de fer
forats ni espenyar barreres. Nosaltres li lliuràrem la clau de la
nostra vida. Quan ens hem despertat del bàmbol
somni,
l'assassina depredadora ja havia escardat tots els ponadors i
destruït els nostres nius. Per res ni en cap moment ha amagat les
seves intencions arrasadores. Vol eliminar d'arrel la nostra nissaga
catalana i construir una immensa granja on les gallines engabiades
facin ous perquè tots els espanyols puguin viure de les nostres
truites. Mentre ell, petrificat, vol substuir les lleones de
l'entrada del Congrés dels Diputats de Madrid.
Ha
arribat l'hora decisiva. Hem d'oblidar les nostres enveges, els
nostres retrets, les nostres diferències, les nostres batalletes...
Tots junts hem d'envestir a mort la geneta assassina. Tots de cop.
Tots a l'hora. No podem perdre temps.
No
podem errar ni un sol moviment. No podem perdre l'energia per les
bardisses. L'enemic té cara i ulls, i
nom,
i
llinatges.
La geneta nom José Ramón Bauzá,
president
amb majoria absoluta
del
nostre
corral.
El
combat és
a
vida o mort. Junts podem. Els de bec afilat li han de treure els
ulls. Els d'esperons d'acer li han de rebentar la ronyonada. Els
caganers de la merda més pudenta li han de robar l'alè... Per a mi,
deixau-me, per favor, els collonets. Vull sanar-lo amb dues
pedres planes.
No
em faig il·lusions. Sé que si aconseguim abatre'l, ens tornarem a
barallar a l'hora de rapar les seves vísceres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada