L'ENCANTERI DELS ENCANTS

Mentre només estimes, no passa res. Pots dominar la situació. No extravies el senderi. Ets amo i senyor dels teus sentiments i, per la mateixa cosa, de les teves reaccions. L'amor és, al cap i a la fi, un acte racional. Hom estima des de la intel·ligència, la comprensió i la justícia. Tant és així que l'amor constitueix el vertader i únic equilibri de la humanitat.

Però quan t'enamores, estàs perdut. El camí més curt és allargar-hi el coll i donar-te per mort. Guillotinat! Degollat! Ningú mai ha pogut endevinar el com i el per què de l'enamorament. Només sabem que és una mena de bruixeria. El resultat ineludible d'un encanteri.

Tanta enrevolteria matinera -encara no aguaita l'alba- per confessar que estic enamorat. Els Encants m'han fet prendre consciencia clara, evident, indefugible de la meva follia. Com diria lo foll Ramon, l'amor cec i encès et situa en un estat de perpetua follia.

Estic enamorat de Can Gazà, val a dir dels homes, dels camarades d'equip, de les cases -Sa Casa Llarga forma part bessona de Can Gazà- i del sistema d'autogestió. Ho explicava a un periodista: "la cosa singular dels Encants és que no són uns senyors que fan un mercadet a favor dels pobres. Aquí som els pobres que miram de cercar-nos les
faves que, injustament, el Govern ens nega".

En el dia a dia de Can Gazà, costós i emprenyatívol, els homes es fan estimar. Quan vius amb ells intensament tot es resol amb tendresa. Una tendresa que sovint esdevé compassió i llàstima. Sempre arribes a la mateixa conclusió: "si jo hagués estat en el seu Iloc, ara seria molt pitjor que ells". Però en unes circumstàncies especials, embruixadisses com les dels Encants, t'adones, amb calfreds pel moll dels ossos, que els valents fills de santa mare, cabronassos, et tenen enamorat, encantat.

      El bessó fort dels Encants està format per nou homes i tres cooperants -quatre si m'hi comptau a mi- de Can Gazà. Tota l'altra tropa, que és nombrosa, amable i respectable, serveix de reforç i de suport. Aquesta dotzena de personetes s'estan comportant d'una manera tant generosa, responsable, entusiàstica, humil, efectiva i entranyable que em tenen, valents fills de puta, literalment enamorat, embruixat, encisat, encantant i perdut per a sempre.

JA EM PUC MORIR

La frase és del vell Simeó quan endevinà, per inspiració divina, que aquell infantó, en braços d'una jove i pobre dona, era el Messies que ell esperava. Llavors va pronunciar el "nunc dimitis servum tuum, Domine". Aquest esclau teu ja pot morir, Senyor. Ha vist el Messies.

Aquesta expressió, si hi hagués justícia en aquest món, hauria d'estar inscrita pel destí en la pleneta de cada criatura humana. Jo em sent un sortat. despús-ahir vespre abans d'anar a dormir, rebentat del tragí de la jornada, el nunc dimitis em brostava per tots els porus de l'anima. Despús-anit fins i tot tenia anima.

Em puc morir. He destriat el llumeneret blau dels meus somnis. Catalunya era un clam per a la independència. A reveure, Espanya, ens trobarem a Europa. Un aire de llibertat recorria tota la nostra terra. La gent estava tranquil·la, segura, serena. Els qui es posaren histèrics, ridículs, foren els forasters.

El vespre del dimarts passat, dia 10, les meves emocions havien anticipat els calfreds a la plaça Major de Ciutat. Em semblava impossible que tota aquella gentada, arreplegada gairebé espontàniament i improvisada, alçàs el crit que fa només uns pocs anys feia tremolar els arbres del Born, disparat per quatre folls. El compàs era el mateix. En aquests moments l'eco ho propaga per tots els comellars: In-de-pen-den-cia! Érem pocs, però la padrina ha parit el miracle.

Per altra banda, la darrera fua per a la preparació dels "Encants, 2013”, a Sa Casa Llarga em demostrà que som l'home més sortat de la terra. Can Gazà gaudeix d'un equipet de cooperants que deixen la pell per la causa i d'uns comuners fantàstics que fan vertaders prodigis. Uns i altres me maten d'estimera.

Per afegitó, la moguda dels Encants m'ha demostrat, un cop més, que tenc una família i uns amics extraordinaris. Una tribu fabulosa que no me meresc. No només no em falla mai, sinó que respon de forma sensacional a les meves demandes.

Ja em puc morir. Quan dic morir, retorn al significat humà i cristià de la paraula: passar a una vida millor, com anunciaven les esqueles dels senyors. Ja puc estrenar un descans en pau. Per molts d'anys!