Aimats i respectats germans
masoques. En un acte de libèrrima generositat he decidit assassinar la meva
amistançada vanitat tot alliberant-me
d’endossar-vos la meva insignificant autobiografia.
El motiu d’aquest crim de gènere no és la manca d’interès i veneració per
aquest esquifit gènere literari, ben al contrari: sempre he fruït llegint les confessions dels lletraferits de tots els
temps. Sense anar més lluny, l’últim llibre que ha aglapit la meva caboriosa
concentració ha estat l’enrrampadís i
trasbalsador “Dietari”, d’Andre Gide”.
Tanmateix estic plenament convençut
que “la vida és un parèntesi entre dues infanteses”. Vivim al principi i
al final de la nostra efímera passada per aquest món. Tota la resta són papers
de la comèdia. És igual que facis de
capellà, de redemptor, de puta, de lladre, de sant, de rei, de president de la
república, àdhuc de la catalana.
Tot per dir-vos que els infants de dos o de noranta anys –tant s’hi val-
tenen el dret i la necessitat de ser egocèntrics. Si volen sobreviure, s’han de
centrar-se en ells mateixos. Ells són ells i tota la resta, circumstàncies.
Panorama amb boires.
La meva primera infantesa -els únics temps que he viscut en plenitud-
la vaig reconstruir paraula per paraula al llarg d’onze anys fins a aconseguir
el llibre que més estim i ador, com és “Encís de Minyonia”. Ara em resta donar testimoni de la meva plàcida i irònica
vellesa.
Estic llegint el vostre pensament que em xiscla: “Deixeu-ho anar”. Tant de bo pogués! Tots coneixeu la
meva condemna: necessit dues coses per sentir-me mínimament viu: cuinar i
escriure. Ben mirat les dues tasques són un
mateix ofici. Per a mi resulta la mateixa cosa cuinar mots -quina puta feinada per donar-los una mica de
sabor!- o guisar mongetes, que també et duen
una puta feinada per trobar-los els adjectius escaients.
La desgràcia d’aquestes dues feines, com són escriure i cuinar, rau en
què ambdues freturen comensals. No som capaç, encara, malgrat que molts de dies
en tengui ganes, de tirar el guisat al poal de les gallines sense passar per
taula; com tampoc he arribat a la perfecció d’escriure només per a mi mateix. El
Cirineu que fa d’editor de molts de messies mallorquins camí del calvari de
l’oblit etern té gran part de la culpa que les parides literàries no restin on
haurien de quedar la majoria dels escrits, val a dir al calaix de les frustracions.
No em conteu romanços recomanant-me
que dediqui el temps a altres quefers que no posin el germà proïsme entre
l’espasa de dedicar-me un temps i la paret d’afusellar les meves ganes de viure. Digau-me, si no, que pot fer un
activista de mena condemnat a caure del llit a les cinc del matí? La genètica
paterna, l’avés de minyonia quan feia de lleter abans d’anar a escola, la
capoladora mística del Seminari, el torn vicarial de missa primera, les
basques missioneres de Piura, l’horari d’hostaleria,
l’ofici de deixondidor als caus de marginàlia i la consciència que els meus caragols
només pasturen amb la rosada de l’alba m’han
acostumat a pegar eixes absurdes matinades.
Crec que he trobat una drecera per arribar al cim sense haver de
fer totes les volteres del camí clàssic.
Us convidaré de tant en tant a tastar una espipellada de les meves memòries.
No parlaré dels fets. Parlaré de mi dins aquella història. Record que
quan vaig redactar l’entrevista a Joan Pla per a la col·lecció de Mallorquins
en Diàleg del nostre mecenes Lleonard Muntaner, de primera empenta vaig triar
el títol que definia la vera semblança del personatge com era el de “Narcís apallissat”. Per demanda directa dels fills vaig haver de
canviar la definició per l’encapçalament actual: “Joan Pla, vist per a
sentència”. El meu amic sapientí no parlava
mai dels fets. Construïa les històries des d’ell. Els títols autèntics de les
seves cròniques haurien hagut de ser “Joan Pla a la Marxa verda, o Joan Pla en
el cop de Tejero”.
Si em vull salvar com a personeta, com a novici de lletraferit, com a drogoaddicta
de totes les utopies he de donar la passa definitiva. He d’abandonar el camp de
batalla del masoquisme i retornar descaradament al bressol del narcisisme
essencial.
El mètode de les meves memòries es regirà pels cops de les notícies
actuals.
Despús-ahir, per exemple, els diaris parlaven dels nins robats. En aquest cas, jo miraria la meva participació
en eix vergonyós afer de l’Església mallorquina des dels meus sentiments i judicis
actuals. Ahir Rodrigo de Santos en tornava
a fer de les seves. Jo aprofitaria l’ocasió per justificar les meves emprenyadures
davant la immunitat dels psicòpates.
Croàcia ha arribat a la final
del Mundial de futbol. Guard, encara, ben enceses, les vivències d’aquells tres
dies a Zagreb exposant la vida per
alenar l’aire de llibertat d’un poble germà del català.
Intentaré que els capítols no siguin massa llargs. Per concloure eixa
mena de pròleg, deixau-me justificar el títol general de “Memòries d’una
formiga a dins l’orella de l’elefant”. En el decurs dels records cada parida tendrà
anunciat propi.
A “Camada”, el ben parit llibre d’aforismes, vaig anunciar que una
formiga no pot fer res davant un elefant però que si es fica a la seva orella
pot posar-lo molt nerviós, fins arribar, com passa ara al meu poble català, a
provocar-li un vertader atac d’histerisme. No parl d’un elefant, em referesc al
gran elefant; al Sistema. L’únic Sistema del món, com és el capitalisme.
Preniu en compte que he especificat que m’he ficat dins l’orellam.
Si aconseguís esmunyir-me dins la trompa
d’un negre elefantí creuria en el paradís. Llavors ja no necessitaria ni cuines
ni escriptures.
