No calia que et morissis per proclamar als quatre vents com t’estimam.
T’has casat amb la mort. Eixes noces són eternes. Per això és fa urgent anunciar ben fort allò de «Si algú te res a dir...»
Jo, sí, em veig obligat, des de les entreteles de l’estimera, a declarar que hem estat i som molt amics. Parl de mi i per mi. Els obituaris que els escriguin els altres. I n’hi ha tants, d’altres! La nostra amistat ha estat i és molt singular. Especialíssima. Mai no parlàrem de política, ni de nacions, ni de països, ni de llengües, ni d’arts, ni de solfes, ni d’ideologies, ni de religions, ni d’històries... Fins i tot mai no tocàrem el tema sagrat del tennis. Quan ens trobàvem tot sols -ai las, tan poques vegades!- ens afanyàvem a despullar-nos com infants, per capbussar-nos a les profunditats de les confidències. Supòs que per aquí dalt els jutges són tan esquiterells com els d’Espanya, però si el suprem et demana passaport declara que estàs ben confessat i que la penitència la complim els teus devots amb els silicis de l’absència.
Amb les teves arts i manyes, instints, sabers i estudis feres plorar rèquiems, misereres i agnus deis. Exultares glòries i al·leluies. Però, que jo sàpiga, mai no has atorgat categoria i emoció a una lletania. Ara voldria, com a comiat, brindar-te la meva lletania de la gratitud. És molt particular. Molt personal. Molt meva.
Ara tindràs tota una eternitat per empeltar-li els calfreds de la teva música. La mateixa eternitat que tindrà el poble de Manacor per fer-te justícia.
Gràcies per conservar-me el títol de mossèn. El nostre Concili de Trento declarà que el sacerdoci és in eternum.
Gràcies per ser i comportar-te sovint com un infant mal criat, ferreny i caparrut. Massa bé sabies que sense exigència res ni ningú, àdhuc les herbes dolces, poden espipellar la perfecció.
Gràcies per regalar una mudada d’amo de possessió al meu pobre Sen Terròs de terra prima.
Gràcies per obrar el miracle de l’arribada del Crist. El creuclavat ara es dirigeix al seu músic amb els mateixos refilets que va xisclar enmig de la tempesta a l’esclau morú: Per tu salvaré la nau, per tu i la teva nissaga d’artistes lliures i originals.
Gràcies per la dignitat i ajuda que aportaren els teus concerts a favor de Can Gazà.
Gràcies per regalar-me, amb l'eixerit company «Pistoleta», el plaent i alliçonador viatge a Cuba.
Gràcies, per calmar-me, amb la tocata i fuga de Bach, la nerviada de l’espera de la funció sagrada baix del parral de la carrera mentre el nostre àngel de la Guarda, Maria Antònia Gomila, mirava d’aclarir els tons, tot cantussejant les tonades que havien elegit els amos i senyors dels seus sagraments servits a domicili.
Gràcies pel tractament súper respectuós que m’atorgares sempre a les xarxes socials de les teves enrabiades damunt la partió de la socarrada.
Gràcies, per ser tu mateix.
Ja que m’anomenes mossèn et donaré un consell i tu hi posaràs el remei.
Si els cors celestials -ves alerta al querubins – no volen aprendre les teves obres, torna cap aquí.
No et deixis enganyar: no pot existir un cel sense un piano de coa i una barca. Si Sant Pere, que es mostra tan gelós del patronatge del mar, t’ancora la barca i no et deixa fugir a pescar, torna cap aquí.
Els qui t’estimam tenim un llit amb vànova cotonada i una taula parada dins el nostre cor.
Tanmateix, Josep Ros, jo seguiré sent el teu mossèn.
Des de una conformívola i profunda tristesa, us cofés, germans, la meva impotència a l’hora d'enfrontar-me a l’interrogant clau en el moment de l’adéu d’un ésser estimat, d’un membre venerat de la meva tribu, d’una branca noble i resistent del meu arbre vital, en definitiva d’una germana. Tots aquests títols i més, encara, s’havia guanyat al llarg de 96 anys Pilar Galmés Mas.
Amb un balbuç tremolós, talment una tendra tanyada de bruc silvestre, m'atrevesc a fer-me en veu alta la definitiva pregunta: «Qui fou per a mi Pilar Marçala?».
Per damunt tot, la germana del meu estimadíssim cunyat major, es convertí en un membre venerat i imprescindible de la meva família. Sense la tia Pilar no hi havia festa a la nostra tribu. A una reunió a la qual ella sempre assitia era precisament la missa de condol i recordança que celebràvem el dia de Tots Sants a la casa pairal del Barracar per a tots els nostres difunts. Era sempre una presència discreta, agradable, sovint silenciosa que imantava pau al seu entorn.
Gràcies, Pilar, per l’acompanyament i per l’escalfor que lliurares en tot moment a la meva germana major i a tota la família.
Per a mi, aimadíssima Pilar, fores i seràs un referent. Un refent suposa sempre una mena de veneració, però alhora manté, al braser de la debilitat, un caliuet d’enveja. Què no donaria jo per ser l’hereu del teu equilibri, de la teva serenor, de la teva fortalesa, de la teva capacitat de servei i de prudència! Com m’encantaria que es complissin els mítics dogmes de la religió que tu acatares ulls clucs, sense dubtes ni resistències! Me referesc al moment etern de la trobada on tots ens descobrirem tal com érem sense pors ni repressions. Amb les fosses de la història obertes de pinte en ample. Llavors et miraré als ulls, sense cap parpelleig, tot descobrint, amb llàgrimes al cor, el teu misteri. Llavors ens ho confessarem tot en el goig incommensurable de poder ser nosaltres mateixos ben cara alta.
En el intent d’explicar en una esmorteïda rampellada qui fou per al nostre poble na Pilar Marçala em veig obligat a acudir a la saviesa de l’Evangeli quan el Mestre es refereix a les persones bones com a pedres angulars de l’edifici. La gent –i tots som gent!- practicam el podrit avés de fixar-nos només en les façanes de les moneies humanes i dels monuments històrics. Tanmateix les cases i els palaus i les barraques no s’aguanten per les finestres coronelles ni per les escultures del sostre. Tota edificació resisteix per les pedres senceres i fortes que s’amaguen dins les parets mestres. Pilar Galmés Mas fou un d’aquest cantons amagats i resistents. Permeteu-me que miri d’aclarir aquestes afirmacions amb una clarivident referència. No trobareu enlloc l’estampa de Pilar Marçala portant la pancarta feminista que encapçala una manifestació a favor de les dones. Però són incomptables les jovenelles que per mor del seu guiatge, pràctic i directe, trobaren a «Las Perlas» el principi de la seva emancipació, de la seva llibertat, i de la seva autoestima. Sense manifestar-ho, la capatasa seguia el just i digne estil del proletariat, sense privilegis ni maternalismes. Pilar Marçala fou respectada sempre com a dirigent senzilla i justa.
A l’hora de tenir cura i esment dels seus parents majors –una temporada llarga en va aixoplugar quatre entre persones ancianes o limitades- portava endavant la tasca familiar amb una naturalitat pacient i admirable.
Com el seu germà major, el Pare Llorenç, superior provincial dels dominics i autor de prestigiosos llibres d’història, Pilar Marçala abandonà aquest món el dia de Tots sants. El Profeta de Natzaret ens explicà que ni un cabell o una fulla cauen sense un significat. Per a mi la data és un signe del temps, un missatge d’esperança. Dia 1 de novembre tots som sants. No hi manquen processos ni beatificacions.
En un acte profund d’humilitat facem la declaració del poble pronunciant la proclama inalterable: «Pilar Marçala era persona. Molt persona. Era una bona persona».
3 de novembre de 2022
Can Gazà
Jaume Santandreu
