LES «VENES D’ARAM», TALMENT ALAMBINS DE SANG, CONSERVEN PURES LES GENÈTIQUES

Vaig gaudir de l’honor d’endevinar a l’ecografia de «Venes d’aram» la gestació d’un déu. Ara, fet llibre, he brandat el nadó amb emocions i tendreses de bressol. 

El meu estimadíssim amic i mestre Jaume Mateu ens ha escalfat aquesta gèlida i terrible primavera de mort amb un prodigi de novel·la. L’allau de sensacions supera les meves escafides capacitats de comentari i crítica. No em resta més remei que cenyir-me el silici d’una síntesi. Un simple apunt d’insinuacions i cabòries. 

D’entrada vull aclarir que la creació literària és més vere i autèntica que la història. La versemblança s’apropa més a la veritat que la documentació. La ficció neix de la sang. La crònica es redueix a burocràcia. 

L’escriptor i activista català Jaume Mateu i Martí ens ha regalat amb «Venes d’aram» una joia literària. No debades el president de Can Gazà és la persona que ha llegit, llegeix i llegirà més llibres del món. Com testifica al seu Dietari del seu blog https://blocs.mesvilaweb.cat/jmateuimarti/, no es capaç de deixar-ne cap a la meitat. De tots en treu la substància. Fa anys que cada dimarts din al seu costat. Mai de mai li he vist deixar una barballera dins el plat. 

Aquest darrer àpat de l’escriptor de Bunyola s’ha de paladejar amb fruïció admirada i amb sorpresa amorosida. Tanmateix és per damunt tot un delicat poema. Vull clavar una certesa infal·lible: el besnet de Nicolò Conte Antonaccio ha tret de l’alambí del peller napolità la seva autobiografia. Descarnada. 

Una quarta generació pot resultar una reproducció pura i dura del seu tòtem. El fill de Rafel Mateu i Conti ens mostra, en la profunditat d’una psicoanàlisi, el retrat de la seva personalitat, de la seva urdimbre més profunda. Ell coneix aquest joc. Ens ho explica al Dietari del dia primer d’abril: «fas dir als teus personatges, amb precisió i seducció, allò que mai no diries». 

Definitivament, sabem que el fill predilecte del net predilectíssim del peller Napolità, és «desconegut, esmunyedís, desconcertant», perfeccionista, caparrut, solitari, emotiu, bon administrador, distant, il·lustrat... Participam dels seus calfreds quan aguaita a l’abisme de la seva melangia, tot contemplant el fons de la mar blava com el llit de la seva alliberació. Ens reafirmam en la convicció que la família bota sempre una generació. La tendresa, com la genètica, va de padrins a nets. 

Els qui no som capaços d’anar a dormir sense prendre la tisana de Marginàlies sabem que aquest foll enamorament dels «preceptors» dels ulls blaus li arriba al nostre joveníssim avi de molt lluny. Justament de Castellucio Inferiore, quan Nàpols era encara independent. 

Tot i això »Venes d’aram» és una abrandada, sentida i profunda reivindicació de la vida, passió i mort d’un immigrant. Solitud és la paraula que més es repeteix al llarg de la descripció de la peripècia del peller napolità que de Sóller passà a Valldemossa per afincar-se, estalonat per una matriarca mallorquina, al poble de Bunyola, que segons la definició del savi casiner és un niu de beats, curts i envejosos. Desassossec –m’encanta aquest mot- és l’altre mot que l’autor treu del seu alambí genètic per contagiar al lector el calfred la crucificació del foraster entre dos mons. De l’estrany condemnat a la sospita, l’explotació i al menyspreu d’uns fills bords d’una terra generosa. 

«Venes d’aram» resulta un clam per a la memòria històrica. En el cas singular dels pellers, Mallorca s’ha aprofitat de la saviesa i generositat d’una mà d’obra preparada. Però memòries sense justícia són com a trons sens pluja. Aquest llibre de Jaume Mateu ha d’actuar de factor desencadenant perquè el poble de Bunyola pagui els deutes als descendents de Nicolò Conte. La tribu dels Contis ha contribuït activament amb literats, batles, músics, sindicalistes, al progrés de Bunyola. Aquest llibre només es pot compensar aconseguint que l’Ajuntament de Bunyola proclami fill adoptiu a Nicolò Conte Antonaccio.

Per fer toc i pam al joc de les bolles de la història de Mallorca altres Jaumes Mateus haurien de reivindicar els seus llinatges napolitans. Infal·liblement el tom dels pellers manacorins s’ha de publicar amb una portada de Riera Ferrari i un pròleg del cardenal Ladària.

NOCES

Aquí teniu la meva inervenció en el concert homenatge que es va celebrar ahir, dia 12 de març, al Teatre Municipal de Manacor.



M’heu honorat, amics, pel títol més apreciat i autèntic de la meva vida. Som el sen Terròs. Ho dec tot a la nissaga i a la terra. Pens que aquesta dignitat em dona dret a convertir-me en un ocell. És un ocell poc tractat, però molt especial. Per a mi és l’au més atrevida i agosarada de totes les de ploma. Pertany a la família dels cuculis canoris. El cucut té un costum desvergonyit, aprofitat, originalíssim. El cucut, com jo aquesta nit, a l’hora de pondre cerca un niu. Lleva un ou dels propietaris i n’hi posa un dels seus. Cerca els nierons dels ocells més bondadosos. Té preferència per les aus canores. Si pot, confia la seva descendència als rossinyols.

Si jo fos una personeta mínimament normal ara estaria agenollat, amb llàgrimes als ulls, pronunciant en tots els tons un sol mot: gràcies, gràcies. Moltes gràcies. Estic emocionat. Content. Mai no em mereixia tant d’honor. Tanta estimació. Tanta escalfor. Tanta generositat. Gràcies. Moltes gràcies.

I vet ací que puj a l’escenari i, com un atrevit cucut, m’apoder del vostre niu per fer el signe més transcendental, profund i significatiu de tota la meva vida. Un autèntic i vertader sagrament. Ara mateix, aquí, davant vosaltres, em vull casar. Sí. Sí, casar.

Fa estona que pensava fer-ho. Les feines i les curolles m’han robat el temps i l’esma. Els meus comptes eren convidar-vos un dia per celebrar el meu amor. I almanco prendre una copa junts. Però així com han vingut donades he fet tard. Entre l’epidèmia i la guerra m’han barrat el camí de qualsevol eixida, per meravellosa que sembli. Estic a punt de complir 84 anys. Com diu la cançó: «Mumareta meva, jo ja no puc pus». No puc esperar més.

Jo no necessit casar-me. Fa vint i escaig d’anys que ens vàrem conèixer. Portam 10 anys vivint en parella. Exactament, des del dia que vaig deixar d’exercir de capellà. Som feliç. Immensament feliç. He recorregut el procés del matrimoni. Al principi, ell estava enamorat i jo estimava. Ara, ell m’estima a matar i jo estic enamorat com un boix. Tampoc necessit papers de cap classe. No tenc ni una bicicleta en nom meu. Per altra banda, la família estima, jo diria que adora, el meu amic i amat, com un membre més de la tribu. El mateix tractament rep jo de llur germana i dels seus fills.

Em cas ara i aquí per pagar amb un favor el vostre honor.

Mirau, siguem sincers. Quan ens tornem a reunir convocats pel meu nom serà per expressar el vostre condol. Avui podeu xerrar. Fer exclamacions. Alçar aclamacions. Com més millor. El comiat serà per a mi un esdeveniment molt seriós. Fa estona que em prepar. Estic segur que anirà bé. Molt bé. Llavors no podreu xiuxiuejar baix baix, ni pegar-vos colzadetes, com podeu fer tranquil·lament ara. Per això, vull saciar la vostra curiositat.

Per un premi que em concedí el Govern tenc dret a un tractament honorífic i a una esquela. Veureu, llavors, com el primer lloc l’ocupa el nom de Miquel Àngel Castell Perales. Ell és el meu amic i amat com ens ensenyà a dir Ramon Llull quan ens dirigim a la nostra parella. Ell encapçalarà el dol vora les meves germanes, el meu cunyat i la resta de la meva estimadíssima família. No vull que us buideu el cap debanant qui és ell. Ell és ell.

M’encanta aquest moment i aquest lloc per casar-me. Al llarg de molts d’anys ho vaig fer per als altres. Batiava, combregava i casava al lloc on volien. Molts de vosaltres, anit, em guardau de mentir. Record com al meu estimat artista que em regala aquest retrat, en Pere de Sa Leo, el vaig casar baix d’un garrover. La seva dona s’abillava amb un meravellós vestit de sac que ella havia dissenyat. Vaig tenir la gran sort que gairebé sempre m’acompanyava Maria Antònia Gomila. En moltes avinenteses ella salvà la dignitat i la bellesa de la cerimònia. Altres pics vaig gaudir de l’honor de que tocassin el piano Pep Ros o Petra Riera.

Us alliberau de la celebració però no us puc salvar del sermó.

Mai no he casat ningú -jo no vull ser l’excepció - sense encomanar-li unes paraules solemnes, sentides i profundes.

Aquestes tres paraules, Miquel Àngel meu, estimat, les hem viscudes, treballades i augmentades junts. Ara guiaran el nostre destí més que mai. Aquests tres mots són

JUSTÍCIA. Els reconeixement de mèrits és per tu. Tothom sap que Can Gazà funciona pel teu esforç absolut.

LLIBERTAT. Des que formam parella em sent més lliure que mai. No he hagut de desviar-me un sol mil·límetre del meu camí. Tot al contrari. Al teu costat som més jo. A Can Gazà coneixem la desgràcia de ser esclau d’una droga, però ens sembla més desgràcia ser normal, viure esclau del que diran. O altres dois.

SINCERITAT. Carregats de limitacions i defectes odiam rabiosament la hipocresia. Hem desterrat de les nostres ments el fantasma del «com si fos». No és com si fossis l’amant. Ets el meu amic i amat. Per a sempre.

Des de les profunditats mes fondes del meu cor us dedic amics meus, germans de l’ànima, tota la meva tendresa, tot el meu agraïment, tota la meva vida, tota la meva poesia en una humil estrofa que per a mi ho diu tot:




LA VIDA ESGARRIFA RAMPES

DE LLIBERTATS CAP AL TARD.

L’ETERNITAT SOU VOSALTRES.

JO VULL MORIR ESTIMANT.




Miquel àngel, vine a salvar aquest cucut que s’ha enfilat massa amunt.