dilluns, 26 de novembre de 2012

VIGÈNCIA DEL DECÀLEG MARGINAL



Un encàrrec per a un estudi m’ha fet revisar els papers que vaig omplir fa més de 17 anys quan els de l’associació El Refugi obrírem les portes d’un hostal del carrer dels Apuntador, de Palma, per allotjar gratuïtament tota aquella persona que, per qualsevol motiu, es trobàs al carrer, sense cap tipus de suport institucional. Tot un desafiament que començà el 7 de gener de 1993. La veritat és que va ser una iniciativa pionera a Europa que mai no ha estat estudiada com es mereix.
Es pretenia que qualsevol marginat, a qualsevol hora i dia, tingués un lloc on estar i exposar-hi les seves necessitats més urgents i immediates, al temps que, des d’aquella casa gran de fills pròdigs, s’intentaria cercar i trobar la resposta adient a cada albergat.
Els inspiradors d’aquesta iniciativa d’ajuda primària i urgent no amagàvem que cercàvem un revulsiu que posàs en crisi el Moviment Marginal perquè vèiem que no responia com calia al clam d’unes noves criatures marginades, joves i il·lustrades en contraposició als primers bandejats socials.
El lema que elegírem per a El Refugi no podia ser més agosarat: “No podem convertir en desgraciats aquells que no podem fer bon al·lots”. I aleshores consideràvem que es convertien en desgraciats els marginats quan, a comptes de salvar-los, els obligàvem a passar fam, a sentir-se culpables, a contemplar-se com a fracassats, a ser carn de forca. I tot per voler-los bons al·lots i callats; submisos i obedients; muts davant les contradiccions, xenofòbies i injustícies de la societat i, sobretot, dels directors i responsables dels centres, serveis i altres recursos dirigits a la població heterogènia de la marginàlia.
A l’hostal del carrer dels Apuntadors acollíem tota casta de necessitats durant les vint-i-quatre hores de cada dia, feiner o festiu. Érem ben conscients que juntàvem homes i dones que presentaven un ventall molt ampli tant de malalties com de causes marginadores. Una cosa i altra ens obligava a una acció mèdica molt intensa i a controls clínics permanents, servituds que s’atengueren durant tot el temps que romangué obert l’hostal.
Els atrevits impulsors d’El Refugi, experts en ensumades, vèiem que en la marginàlia nostra s’havia deixat d’avançar, d’investigar, d’arriscar, mentre la societat no es cansava de parir noves deixalles humanes. El tractament i l’apropament als marges, als camps de la segregació, s’havia instal·lat, ben cofoi, en la falsa seguretat d’unes eines que ja tenien vint anys i que reclamaven, per tant, una actualització profunda.
Si tots els móns que aleshores feien la papallona a l’home i als seus desitjos i execucions rodaven, el de la marginació estava estaquirotat i era ben escadusser el fet que, com a molt, el commogués. Els desarrelats, així, els bardissers de la regularització i la norma, no teníem dret a tenir món propi ni a rodar. Els inquisidors i els que manaven, només ens permetien un tremolor absurd i antinatural, unidireccional, que volia insinuar un món inexistent, irreal, rebutjat de tothom.
La sobredosi, l’any 1995, s’havia cobrat la vida de 45 joves i, en puritat, no moriren de sobredosi o per dosis adulterades. Moriren perquè la nostra hipòcrita i traïdorenca societat els obligava a injectar-se d’amagat.
La reacció de les autoritats i del poder davant l’obertura de l’hostal va ser la d’acusar-nos de practicar amb malvolença la política dels fets consumats, de maltractar aquells a qui dèiem voler ajudar tot amuntegant-los en unes estances inapropiades i en unes condicions de salubritat pèssimes. I d’activar gratuïtament tota mena d’alarmes socials amb l’única finalitat de donar sortida als afanys de provocació i polèmica.
L’aventura de l’hostal del carrer dels Apuntadors acabà en atemptat amb bomba incendiària. Era el dia 28 de maig de 1993 i en un moment de màxima ocupació. I tanmateix, d’aquesta tragèdia en nasqué Sa Placeta, inicialment ubicada a la plaça de la Misericòrdia, començant amb ella una altra història que encara dura.
Però els papers vells que m’han interessat en regirar carpetes no feien referència a l’hostal, sinó a la proposta d’un “Decàleg marginal” que vaig confegir l’abril de 1993. La seva redacció provenia estrictament de la realitat que acab de descriure. De llavors a ara, l’atenció als marginats mallorquins ha canviat molt i en positiu. I tanmateix queda molt de camí per fer, molta més inventiva per dedicar-hi, molta més creació per respondre degudament als desafiaments als que ens enfronta la nova marginació.
Són altres temps, però la crisi que ho cobreix tot està obrint noves vies marginals. Els sectors socials vulnerables, que es diuen, han crescut molt els darrers mesos i no pareix que la situació millori. Les persones en risc de marginació de cada cop són més. I davant aquesta realitat, repassar el “Decàleg marginal” no hi sobra:

1.      Tota persona, pel simple fet d’haver-la feta néixer sense demanr-li permís d’antuvi ni parer, té dret a les coses indispensables per sobreviure: un jaç, un plat de calent, una companyia, una feina, mitjans per adquirir i conservar la salut, començant per la possibilitat de sortir de l’abisme on ha anat a parar.
2.      Aquest dret no es pot condicionar a cap altra actitud que no sigui el respecte als mateixos drets dels altres. Així, per exemple, ningú no pot dir: no et don un llit si no deixes de beure. En tot cas, temporalment, se li podria dir: si no deixes dormir els altres, hauràs d’anar a prendre un poc l’aire.
3.      Les millores, com el desenganxar-se de la droga, s’han de perseguir amb un coratge i una caparrudesa gairebé infinites, però s’han d’empènyer des de les llibertats i motivacions conscients, mai no des de les coaccions i els xantatges. Ni per fer el bé, el fi justifica els mitjans. Això de: “després t’ho agrairan”, només serveix per justificar el nostre model de societat.
4.      Estimar és exigir, però sempre des de la relació com a persones i des del sentit més elemental del respecte i la justícia. Amb tot i això, mai de mai no s’ha de donar la batalla per perduda. En tot cas, sempre es pot pujar un esglaó en la qualitat del viure. Així, és més humà dormir en un llit que dormir al carrer. És més humà ser sincer que haver de mentir; prendre totes les precaucions que viure dins una claveguera com les rates.
5.      No hi ha més dogma que la realitat nua i crua. La més terrible de les equivocacions és partir des de nosaltres en lloc de des d’ells. De les nostres belles teories en lloc de les seves necessitats històriques i situacions, per molt increïbles que ens puguin parèixer.
6.      La ciència, la tècnica i, encara més, la saviesa tenen una paraula definitiva a dir en el món de la marginació. Entenem per saviesa trobar el camí de retorn partint de les seves nafres, conegudes, acceptades i estimades. Pensant sempre que, posats al seu lloc, nosaltres seríem molt pitjor.
7.      Només quan reconeixem que els drogats som nosaltres, tots; que tots estam fermats, dependents, impotents de deixar les nostres pròpies drogues (els doblers, el poder, la comandera, la religió, el fanatisme, la figurera o simplement el vi, el tabac o el què diran); només quan lluitem per rompre el nostre dogall, podem fer qualque cosa per rompre les cadenes dels altres. Prevenir no és mostrar un cuc que es fica pel nas, sinó en tot i per tot mostrar-nos lliures davant el sistema.
8.      Abans de parlar de reinserir els marginats, cal reconèixer –fins a l’estigma sagnant de sentir-nos xenòfobs, racistes i marginadors- que mai han estat inserits. Mai no els hem estimat per allò que són, persones desgraciades, sinó per allò que voldríem que fossin.
9.      Cadascú és amo i senyor del seu propi cos. Sense ficar-se amb els altres, tothom té dret a viure i a morir com vulgui o com pugui. Per altra banda, tots tenim dret a estimar fins al punt d’aconsellar, de mostrar el camí que ens sembla millor sempre que intentem ficar-nos dins la seva pell i no des de la nostra.
10.  Una societat com la mallorquina que tanca els ulls davant vuitanta-tres mil aturats [són xifres de l’any 1993; ara a les Illes Balears, novembre de 2012, la taxa d’atur és el 19,47%] davant cinc mil drogoaddictes residuals rebotats de tots i de per tot [també són dades de fa desset anys]; davant milers de portadors de la sida, és una societat condemnada a morir d’una sobredosi de misèria. Els clots de fems no s’arrepleguen posant-hi llençols blancs per tapar-los, sinó ficant-s’hi dins per escurar-los. Tanmateix, les clavegueres, prest o tard, rebenten.


JAUME SANTANDREU
Can Gazà, novembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada