dissabte, 8 de novembre de 2014

CANTIC D’ESTIMERA PER AL COMIAT DE RAFEL JOAN FORTESA



L’amic, el cooperant, el mentor de Can Gazà Rafel Joan Fortesa ha canviat el mode de viure entre nosaltres. Ara ens  pertany als condemnats a la matèria a esmolar els nostres sentiments per adaptar les nostres sensibilitats a  la seva nova presència.
Rafel Joan, l’amo en Rafel com amorosidament i venerada l’anomenam els companys de Can Gazà, ha coronat la seva carrera  aconseguint els guardons més preuats per a una persona. Per a una persona bona, autèntica i lluitadora com fou l’il·lustre membre de l’Obra Cultural Balear. Ha copsat el premi d’honor de l’estimera.  Estimar, en el fons, resulta fàcil ja que és un moviment natural de l’home, com pugui ser l’alenar; mentre que guanyar-se l’estima dels altres, dels més menyspreats i marginats com som els habitants de Marginàlia, resulta tot un art.
L’home savi i prudent, hereu de les grans cultures del món, com era l’il·lustrat i estudiós banyarriquer de la nostra història, amagada al cau dels arxius i de les memòries silents, mereix la medalla d’or de la veneració. Respectar és un fruit natural de l’educació, però fer-se respectar per tothom, pels de la dreta i pels de l’esquerra, pels rics i pels pobres, pels devots i pels agnòstics, requereix una manya i una saviesa d’humil anacoreta al desert de les multituds i de les hipocresies.
Deixau que en nom meu i dels meus, dels exclosos dels drets més elementals de la nissaga humana, alci des de les profunditats de les meves entranyes de bestiola ferida pel dolor i l’enyorança, un càntic d’estimera. Un pobre i humil poema de gratitud i recordança.
Fa més de quaranta anys que Rafel Joan m’escollí com a pont i intermediari perquè les seves generositats arribassin als més pobres. Però ha estat a Can Gazà on aquest silenciós practicant de les benaventurances ha exempleritzat la magna tesis de la solidaritat. D’una autèntica i senzilla cooperació que parteix i acaba a la persona. Amb un gest, amb un somriure, amb una escomesa, amb una estreta de mà, el nostre referent obrava el miracle de la comunicació.
Deixau que l’urna de les seves cendres vagi acompanyada per una furtiva llàgrima. D’unes llàgrimes autèntiques i diamantines   que brosten d’un cors eixuts i d’uns ulls cremats com són els d’aquells que ho han perdut tot en aquest món. Vós, l’amo en Rafel, ens heu fet sentir persones importants i estimades. Gràcies. 
Descansau en pau, amic i mestre, conseller i referent de les nostres curolles. Però seguiu donant guerra, des d’on sigui i com sigui,  fins a  aconseguir que aquesta terra nostra, aquesta cultura nostra, aquesta llengua nostra, aquesta història nostra, aquesta comunitat nostra, aquesta vivència nostra sigui digne d’un fill, d’un germà, d’un patrici com vós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada