dilluns, 30 de juliol de 2018

VIVÈNCIA TRAUMÀTICA DE LA GUERRA D’INDEPENDÈNCIA DE CROÀCIA


La vivència en viu i directe de la guerra civil pels carrers de Zagreb va ser tan terriblement impactant que no n’he parlat gairebé mai. L’instint de supervivència condemnà la meva memòria a tancar a les tàvegues de l’oblit  un dels episodis més esgarrifosos de la meva vida  El silenci i el temps són els únics remeis per guarir les ferides fondes de la sensibilitat. El paradigma d’aquesta evidència és el secret que vaig guardar al llarg de quaranta anys dels abusos sexuals que vaig sofrir de part del frare de la Salle.
Per una banda, la història de la independència de Croàcia no podia servir-me, com havia pensat en un principi, de referent en la lluita per la llibertat del poble català. Per altra, l’embolic que havia embullat amb el meu estimadíssim periodista  Francesc Seguí, tant davant el diari Última Hora, com al voltant de la família i els companys de feina i de partit –aleshores ja militava a ERC-   era tan fantasmagòric que un mínim grau d’amor propi m’obligava a la callada.
Vet ací que la final del Mundial de futbol entre França i Croàcia a la capital de Rússia m’ha empès a fer justícia amb un dels tràngols més esveradors de la meva existència. M’agrada el risc, però per instint no acostum  a guaitar a l’abisme, com ho vaig fer en aquella arriscada i folla relliscada.
Tot i això, reconec que, per trencar el silenci, he rebut un coratge especial del simpàtic article del Diario de Mallorca –15/VII/2018 – titulat  “Modric,  de pastor de cabres a estrella”, on s’explica  com el capità de la selecció croata va haver d’abandonar les muntanyes dels seus ramats per salvar la vida, cosa que no pogué fer el seu avi que fou afusellat a les portes de la seva cabana.
L’actitud festiva, ben mirat provocativa,  de la presidenta de Croàcia m’ha conquistat el cor. Kolinda Grabar-Kitarovic, una valenta dona preparadíssima, que ha madurat dins l’alta diplomàcia, que domina  set llengües i que porta l’honradesa a l’extrem de pagar-se el bitllet i decantar-se del sou els dies que ha anat a veure els seus jugadors ha figurat de contrapunt a la corrupció política a la premsa de tot el món. Valgui d’exemple  la “Tribuna” del diari Última Hora del 19 de juliol. Vestida sempre amb la camiseta de la selecció, pegant bots a la tribuna de les autoritats i abraçant, quan li venia bé, el president de França, m’ha obligat a aplicar-me una lògica definitiva. He reflexionat: si aquesta bella i simpatiquíssima berganta de cinquanta anys  que va patir tot el cruel, violent i horripilant  procés d’independència del seu poble, ha superat els traumes, per què jo he d’embenar-me, encara, la meva rapinyada a la pell d’una sensibilitat estantissa? Si la família ja s’ha llevat el dol, per què un extern de lluny, com jo, ha de seguir encadenat al seu plany?
Els companys de partit ens havíem fet una utòpica composició de lloc tot aplicant al procés de la independència de les repúbliques de Iugoslàvia a la futura composició de les nacions ibèriques. Així, identificàvem Eslovènia amb el País Basc i Catalunya amb Croàcia, mentre Sèrbia executava el paper repressor d’Espanya. Ara que vivim  de ple el drama dels nostres intents d’executar la proclamació de la República Catalana ens adonam que aquelles idealitzades similituds eren distintes i distants.
L’única afinitat que es manté esgarrifosament intacta és l’actitud de Serbiespanya. Per desgràcia, hores d’ara no tenim ni el més petit dubte que el crit de “a por ellos” arribaria a l’extermini brutal dels independentistes, tal com ho feren amb el poble croata al llarg de cinc anys -cinc anys de guerra són molts! – les tropes criminals sèrbies, encoratjades pels fanàtics i xenòfobs unionistes. Mesos de presons i exilis són un preu molt elevat per a una prerrogativa inalienable com és el dret d’autodeterminació, però  la calamitat de milers de morts, de repressions i d’injustícies per defensar un estat de llibertat votat per una majoria superabsoluta de la gent, reconegut per tots els organismes mundials, àdhuc l’ONU, constitueix una de les pitjors cabronades del segle XX. Just al costat de les dues guerres mundials. Camps d’extermini  inclosos.
Aquella primavera de l’any 1992 els meus pensaments es trobaven als antípodes de les evidencies que us acab d’expressar. Partia, amb el quimèric periodista Francesc Seguí, a descobrir el goig d’una república que celebrava la seva lluna de mel amb la independència, tal com m’imaginava que ho faríem ben prest amb la nostra. La innocència dels profetes menors  d’aquells temps tocaria tenir el seu merescut reconeixement. Més o menys d’aquesta forma intentàvem vendre la nostra eixelebrada eixida.
Partírem en tren des de Barcelona fins a Trieste. D’aquesta exòtica ciutat adriàtica sortirem, de pressa, també en tren, fins a Ljubliana. Tant la capital com tot el país d’Eslovènia exercien les seves llibertats en pau i amb un orgull de victòria que s’ensumava a l’aire dels carrers farcits de vianants a totes hores. Jo continuava amb la bena als ulls. Com havíem fet al llarg del dia i mig de camí, una volta arribats a l’escenari de la història, el camarada i jo seguíem parlant del que havíem deixat a Mallorca,  val a dir el refugi del carrer d’Apuntadors en plena ebullició, tot covant l’odi dels veïns. No prevèiem en res ni per res la brutal corpresa que ens esperava al final del nostre trajecte.  Tot i això, notarem, a l’estació de la capital d’Eslovènia,  que la revisió dels passaports era més minuciosa, talment com es mostraven més estranyés i neguitejades les cares dels viatgers del tren que havíem pres cap a Zagreb.
Quan arribàrem a la capital de Croàcia la nit era fosca negra. Però molt més fosca i tètrica es mostrava  la ciutat. Els edificis eren talment bubotes. Ni la més mínima claror a cap finestra aixecava sospita de la presència d’éssers vivents. Els carrers estaven assenyalats per somortes bombetes  repartides com a l’atzar amb una clara intenció de despistar més que de guiar. Tots els viatgers del nostre comboi s’esfumaren dins un silenci de cementeri.  No mancava que ningú ens alertàs de com Zagreb es trobava en absolut estat de guerra. Tanmateix, entenguérem més pels gests que per les paraules, com el policia que ens revisà els passaports ens manava que anéssim a guarir-nos a un aixopluc públic més aviat que de pressa. Per sort, un dels grans hotels de la capital es trobava –i es troba, encara–a tocar de l’estació del tren.
Francesc i jo no ens atrevíem ni a mirar-nos  a la cara. Funcionàvem com autòmates.  Cadascú mirava de pair l’impacte en silenci. Gola endins. Sense comentaris.
Just havíem entrat a l’habitació de l’hotel, si mal no record es deia Astòria, quan sonaren les sirenes de la Ciutat. Al mateix temps uns cops contundents a la porta i unes veus inintel·ligibles dels guardians armats de l’hotel ens obligaven a córrer cap al soterrani de l’edifici convertit en refugi provisional. A l’entrada d’aquell avenc aparegué, per totes les venes del meu cos, l’angoixa de les angoixes de tota la meva vida, el calvari de la meva existència: la claustrofòbia. Una suor freda xopava la tremolor de l’angúnia per tota la meva pell.
No sé com vaig endarrerir els meus moviments, però em vaig enginyar per deixar passar tota la gent i ubicar-me just al portal d’aquella cova. Em vaig asseure al primer esglaó on m’arribava una  mica d’aire de fora.
Al llarg de molts de temps he tingut clavat als narius la pudor de la bota del soldat que ens custodiava, apuntant el fusell cap a recepció. El meu nas, per mor de la baixada de l’escala, restava a l’altura del seu calçat del milicià. Dins aquell silenci sepulcral, ulls clucs, esmicolava l’eternitat d’aquells paorosos  minuts recordant les circumstàncies que havien propiciat les nombroses recaigudes de la meva pecadora carn. Ho sabia per instint:  només els mals pensaments de per verbes t’alliberen dels autèntics i mortífers mals pensaments de veritat. Acomiadar-me mentalment dels éssers estimats o autoadministrant l’extremunció a les meves últimes alenades m’hauria conduit a un atac d’histèria.
Al llarg de l’hora i mitja que l’escamot de defensa retingué els clients de l’hotel i els seus veïns de més a prop dins l’infern d’aquell refugi hi succeïren uns episodis de pujada del pànic. La més clamorosa enrampada es produí quan el trull dels franctiradors serbis s’acostà a les portes de l’establiment tot semblant que havien escollit aquell niu per eliminar-nos com a rates. En aquells moments tots els acaramullats a aquell racó de la ciutat de Zagreb no érem ni ens sentíem més que rates. Un altre moment tràgic fou quan el plor d’un infant trencà el cristall del silenci.
És terrible, però ho confés. Ningú pronuncià  una sola paraula, però un clam sord esglaiava l’aire: si no calla, ofegau-lo... El pit de la mare ens alliberà del crim mental d’aquella guarda d’assassins.
De retorn a l’habitació vaig ser capaç de comunicar la meva determinació al camarada de viatge, que lluny de mostrar el pànic d’aquella rebuda al paradís de la independència, bavava  l’exultació del ca de caça: això és la guerra!
Amb veu d’infant apallissat vaig declara-li :
-No entraré mai més a cap refugi. Si m’han de matar, vull morir a l’aire lliure.
L’amic m’acompanyà amb el meu propòsit. Per molt que sonassin les sirenes i els cops a la porta, no ens moguérem de l’habitació. Les ràfegues dels franctiradors proserbis  xapaven talment llamps la nit i l’estat d’ànim.
Des de la finestra fosca de l’hotel estant havia descobert a poques passes, dins una mena de solar abandonat, un punt de llum, un miratge del llumenaret blau de les rondalles. Un estol d’homes, calcats als meus marginats, bevien i xerraven a l’entorn d’una mínima foguera.
Clamorosament passaven de tot. Però també, segons vaig poder  observar des de la meva torre de vigilància , els actors de la guerra també  passaven d’ells. Vaig refugiar la meva reflexió a la sentència de “Camada” que assenyala com als enderrocs les úniques persones que se salven són les formigues. La visió dels meus camarades completà la meva definició vital: vull morir a l’aire lliure als costat dels meus germans marginats. Aquests germans que són idèntics a l’Hospital de Nit, davall un pont o a qualsevol indret del món, on el sistema els ha exclòs. La llei de l’olfacte funcionà a la perfecció. M’ensumaren i m’oferiren un glop de les seves begudes espirituoses.
Amb la primera claror del nou dia a la meva esmicolada Ítaca dels meus somnis independentistes es posà en marxa els plans d’acció del meu cap de gesta: agafarem les maletes i anirem a instal·lar-nos a l’hotel del centre on es concentren els mitjans de comunicació de tot el món. Gairebé a cada cap de cantó un escamot de joves milicians, amb els ulls injectats de sang, ens registraven els papers i els bagatges.
La meva evidència i la meva determinació eren inamovibles: aquesta no és la meva terra. Aquesta no és la meva guerra. He de fugir com sigui ara mateix. El bon amic Francesc Seguí llegí a l’esglai dels meus ulls tota la fermesa d’aquella resolució.  Emparaulà un taxi i m’acompanyà fins a Ljubliana. El vespre ell retornà  a Zagreb amb el mateix taxi. Aquell fenomen estrany de persona i de comunicador que era el malaguanyat lluitador per la llibertat i la justícia tingué l’atreviment, mentre esperàvem el tren que m’havia de portar a Barcelona, de fer una mena d’enquesta  entre la gent que es passejava per l’estació amb una sola pregunta: com Eslovènia ha aconseguit la independència de Sèrbia sense guerra?  La resposta  fou unànime i brutal: mai no hem deixat entrar els serbis a la nostra terra, per això ara no els hem hagut de treure. No puc evitar que el cap em bulli amb una llista de monstres als quals Catalunya hauria hagut de tancar les portes.
Vaig deambular tres dies per Barcelona abans de retornar a ca nostra. Tots els meus sentits necessitaven una cura d’urgència. A les nits em despertava ofegant-me encara amb la pudorassa d’aquelles botes milicianes  a l’entrada del refugi, espaordit per la mirada tèrbola dels militars que ens interrogaven. Des de llavors enumer la matera, la set de sang, entre les drogues més enganxadores de l’home. Just  al costat del poder i de la religió.
Vaig aprofitar la seu d’ERC per passar a màquina els tres articlets que havia gestat a l’infern de la guerra croata i enviar-los a Última Hora tot figurant que em trobava, encara, valent i estalvi a la martiritzada ciutat de Zagreb.
Tota la força enrampadissa d’aquests articles la vaig empeltar al clam que vaig alçar a la manifestació de Cort per la pau de les nacions de l’ex-Iugoslàvia i que llavors vaig publicar a “La Pell”, la secció que vaig cobrir  cada divendres al diari “El Dia del Mundo” entre 1992 i 1995, mentre va durar la innovadora i llibertària direcció de Basilio Baltasar.
Vet ací dues espipellades d’aquest credo al qual m’aferro cada cop amb més fe:
”Fa tres anys  a Zagreb, al costat de l’amic Xesc Seguí, socarrades les nostres pells pel foc de les bales, m’esclatà calent i desesperat dins el cor de l’evidència, el crit irrefutable: No a la guerra.  No a aquesta guerra. No a totes les guerres.”
“Deixau-m’ho cridar a mi, precisament a mi que he intentat significar-me, des de la més amorosida convicció per un nacionalisme, rampant i definit. Ho vull xisclar amb la mateixa tremolosa expressió que vaig clavar, fa 25 anys, al meu primer llibre de poemes “Dos pams d’home”, quan clamava contra la guerra del Vietnam, tot recordant els nou-cents assassinats al cementeri de Son Coletes de Manacor. Llavors ja vaig escriure, ara ho clam, més evident que mai: “No hi ha cap pam de terra que valgui un sol glop de sang.”
Per  cloure aquesta història em manca deixar constància del comitè   d’ajuda a Croàcia que armàrem amb els Franciscans.  Llavors, com ara, els nostres Franciscans constitueixen  una província  dins la confederació de  La Tercera Ordre Franciscana. L’Església catòlica. i en concret els Frares de sant Francesc, jugaren un paper definitiu per la independència de la seva Terra. No debades, els enemics, a més de serbis, eren ortodoxos. La religió sempre ha imposat una violència especial, la ira de Déu, en la confrontació dels fills d’un mateix pare, però de distinta madrastra.
L’acte més significatiu i multitudinari que aconseguí realitzar aquest comitè fou un funeral que celebrà el bisbe Teodor Úbeda a la Basílica de Sant Francesc per a tots els morts de la independència.
El comitè de Croàcia es va veure obligat a desaparèixer en silenci quan el Pare provincial dels  Franciscans filtrà el secret al nostre bisbe: els Franciscans croates, que eren els receptors directes i exclusius de les nostres solidaritats,  dedicaven els diners mallorquins a la compra d’armes.
Ara pens que la lluita per la independència de Croàcia necessitava més armes que pa.
Si “Terra Lliure” no s’hagués dissolt, en mala hora, segurament,  ara, al fons del meu clavegueram on estudien les rates de l’eficàcia, pensaria, callat com un mort, la mateixa cosa del nostre procés d’independència: amb pa beneït no arribarem a enlloc.

2 comentaris:

  1. Posat que n'hi ha d'haver per inèrcia o pel que sigui, de vegades en comptes d'una illustració gràfica, se'n podria posar una de sonora:

    https://youtu.be/D3BnQZ9HYEU

    Batalhas, de Jacmelina; de l'àlbum Te causissi (et trio a tu), l'any mil nou-cents setanta-cinc.

    ResponElimina