dissabte, 28 de setembre de 2019

VISIÓ DELS DARRERS ASSASSINATS DE MALLORCA DES DE MARGINÀLIA ESTANT



Els darrers assassins de Son Gotleu i de la Colònia de Sant Jordi, malgrat no visquessin a cap centre, pertanyen a la nostra nissaga de marginats. Aquesta proximitat  m’obliga a intentar una reflexió sobre aquest fosc, trist i desconegut món dels exclosos socials.
Els meus mestres de Marginàlia, doctorats a les universitats més poderoses del clavegueram humà, m’han contagiat, al llarg de cinquanta anys d’assistir d’aprenent a les seves classes magistrals, una saviesa que m’ha ajudat a salvar la meva vida i la de molts d’altres desemparats. Per això, em sent en l’obligació de compartir amb els profans en matèria marginal aquests màgics còdexs de supervivència.
Fa més de quaranta anys que vaig assimilar aquesta sentència que el temps i la pràctica han confirmat infal·lible: “100 marginats es duen tots sols; 40 són una feina; 10 et fan tornar boix i un tot sol et mata”.
Jo he passat per totes les experiències. Al Refugi del carrer d’Apuntadors, on vivíem acaramullats més de cent exemplars de salvatgina humana, on ells mateixos s’aplicaven la llei de la selva, el problema el tenien els veïnats. A l’Hospital de Nit, per atendre quaranta malalts socials suàvem de granat. A Can Gazà, el foll intent de formar una família amb uns llaços d’afecte i amb compromís de dignitat per la feina, em xucla el seny, les forces i les paciències.
Per desgràcia, l’estimada altruista IKa, m’ha confirmat la part més tràgica, dolorosa i injusta de la meva tesi: un tot sol et mata. Literalment et mata. Un drogoaddicte actiu dins ca teva, per fill que sigui, per espòs que sigui, et mata. Calladament i lenta, però et mata.
Avui mateix, el rector de Ses Salines i de la Colònia de Sant Jordi, que ha treballat molts d’anys pels marginats i que en diverses avinenteses ha convertit les rectories de les seves parròquies en petites comunes per gent tirada al carrer, m’ha contat que quan es negà a donar una habitació al futur assassí apaivagà les seves íntimes acusacions de manca elemental de caritat recordant la frase que havíem compartit en multitud de disjuntives. Es repetia “Un tot sol et mata”.
Una altra lliçó que port al meu vademècum d’actuació diària i que dissortadament m’ha ratificat l’assassí de Son Gotleu és que la violència dels marginats és a mort. A mort! No tenen terme mitjà. Peguen sempre amb la massa grossa. La vida d’un marginat és una simple moneda de canvi. No tenen res, ni ningú. Moren i maten com tu i jo aixecam la veu per una enrabiada.
A Can Gazà mateix, si no hi hagués un servei sagrat d’autoritat, es matarien per no haver estirat la cadena del wàter.
Un altre principi elemental per a la tasca amb els marginats és que sempre i en tot hem de partir de la seva realitat i no de la nostra planificació. El realisme és l’únic dogma de Marginàlia. Tanmateix, la realitat acaba per imposar-se amb tota la seva crueltat.
La memòria històrica de Marginàlia, malgrat no figuri en lloc, va plena de fracassos per no partir d’aquest principi de l’objectivitat. Ho confirmen dos exemples, un del passat i un altra del futur.
Un mal dia l’il·luminat de torn decidí, prenent de referent Itàlia,  tancar el manicomi. Ara, tenim el manicomi buit i els carrers plens  de malalts mentals.
Abans d’imitar la moda de Barcelona de posar pisos autogestionats per petits grups valdria la pena que ens entràs a sang  i a foc la lliçó dels darrers assassinats de Mallorca.

Can Gazà,
tardor 2019

Cap comentari:

Publica un comentari