dimarts, 29 d’octubre de 2019

EL MEU FILL MATEU HABIBI NO HA MORT DEBADES


Per cada mort podem arriscar un adjectiu definitori. Una mort pot ser terrible, injusta, prematura, desesperant... sempre trista. Tanmateix, prest o tard, acabes acalant el cap. Davant els misteris de les morts no hi ha res a fer.

Però hi ha una classificació que mai de mai vull admetre. Per a mi una mort pot ser qualsevol cosa manco inútil. Em rebel amb totes les meves ràbies i impotències enfront d’un final sense sentit. Ningú nat no pot morir debades. Cap sacrifici pot ser en va.

Tenim l’obligació sagrada de treure lliçó, coratge i profit de cada mort.

Aquest deure esdevé ineludible per la raó que la transcendència d’una mort depèn absolutament de nosaltres.

Encoman, des de la profunditat més sagrada dels meus sentiments, als infants sepultats als fons de la nostra Mediterrània que em salvin la tendresa. Ara, a les acabatalles del meu pelegrinatge sé que no som res, que el que faci no serveix per res, que el que escrigui no té sentit de res, sense la tendresa.

Us parl d’una tendresa escalfadissa, omnipotent, omnipresent, abassegadora. Us parl d’un riu de llàgrimes.

Aquesta tendresa salvadora només pot néixer i créixer des de l’impacte. Des de la commoció. Des de la personificació.

Dels commovedors casos d’infants enterrats al fons del nostre mar m’impactà la història d’aquell nin que quan la guàrdia costanera escorcollà les seves vestidures recercant algun indici d’identitat, descobrí que portava cosides al folre de la seva casaca el butlletí de notes. Algú que l’estimava volgué assegurar aquelles excel·lents qualificacions escolars com a garantia d’una nova vida.

L’esgarrifança encadenà per a sempre el meu sentiment a aquest modèlic estudiant fins al punt d’adoptar-lo com a fill. Un fill que tocaria ser a la universitat i que ara es fon en la fosa de la Mediterrània.

El meu fill nom Mateu en homenatge a l’home més bo i tendre d’aquest món que fou mon pare. Habibi, el mot àrab que li he triat com a llinatge, vol dir estimat.

Mateu Habibi, fill de les meves entranyes, no has mort debades. Quan pens en tu m’esclates un albelló de tendresa. Una tendresa amorosida, feta llàgrimes.

Al memorial de dia 2 a Marginàlia tu ocuparàs el lloc central del meu plany.

Cap comentari:

Publica un comentari