dilluns, 4 de maig de 2020

EL CORONAVIRUS CONVERTIRÀ EL MÓN EN UN CARNAVAL


Si hagués d’enumerar tres enginys que hagin salvat la humanitat d’un mal tràngol diria avarques, condons i mascaretes.

Amb tot esment he escollit la paraula enginy, val a dir un invent casolà, fàcil i humil. Les troballes científiques, com la penicil·lina, s’inscriuen dins un altre espai que cau molt lluny de les meves possibilitats analítiques.

El meu discurs parteix de dos principis infal·libles. El primer, defineix que, quan una canonada té una fuita, la urgència s’ha de centrar a cercar un tap. Després ja es planificarà el canvi de tota la instal·lació. La segona treta l’he apresa de Santa Teresa: “Cal convertir la necessitat en virtut”. Així, la fam es transforma en dejuni sagrat i la calvície es cobreix amb un vel d’esposa de Crist.

Des de les rústiques sandàlies de l’edat de pedra a les sabatetes vermelles de l’immortal Benet XVI, que tanta enveja em feien, hi va un fantàstic procés que ha aconseguit que pràcticament ningú es vegi obligat a anar descalç, tot arreplegant la brutícia de les catifes dels palaus.

Tanmateix l’únic llumeneret blau dins la foscor espantosa de la COVID-19 el trobam a la història de la sida. Encara no s’ha desxifrat l’ADN del VIH, ni s’ha trobat la vacuna definitiva. Tot i això, amb molta de feina i doblers els científics han aconseguit afegir la sida a la col·lecció de malalties cròniques. Però el que sabem amb certesa és el camí de contagi de la pesta del segle XX. La sida no és una malaltia venèria, però la transmissió es via sexual. També pot contagiar-se de sang a sang, tal és el cas dels ionquis que comparteixen xeringues. El Refugi, amb el doctor Miquel Barceló d’agosarat cabdill, tallàrem les contaminacions a Marginàlia –el paradís de la Sida- repartint condons i xutes netes. Ara, aquesta honorable tasca l’acompleixen, a Mallorca, la Creu Roja i Metges del Món.

A una bèstia criminal com la sida se li parà els peus amb un didal de plàstic d’un forc de mida. Sabem que els condons són un regal de Déu des del moment que l’Església té l’obsessió criminal de prohibir-los.

En aquest moment espectacular i terrible del bull de la pandèmia del segle XXI, la COVID-19 s’ha convertit en un gran embull. Coneixem tan poca cosa, Déu meu, d’aquest individu submicroscòpic que ha posat tota la humanitat en un carreró que no passa! Si almanco sabéssim del cert per on entra dins el nostre cosset mortal aquesta bèstia estranguladora, cercaríem el tap, malgrat haguéssim d’estripar totes les vestidures i banderes.

Tot i això sembla evident que les mascaretes venen a ser com els condons del coronavirus. Les mascaretes han irromput amb una força abassegadora. Han aparegut per quedar-se com una peça essencial per a la salut i la seguretat de les persones. Em sap greu per la reina Letícia, que haurà d’ocultar els últims retocs a la cara que li han regalat els espanyols. Mentre, m’alegro pels marginats que podran dissimular la seva barramenta destrossada.

Crec que ha arribat l’hora que, al costat dels sanitaris i científics, es posin en marxa els artistes, les modistes, els esteticistes, els fantasmagòrics, per convertir la necessitat en elegància i l’obligació en comoditat. Necessitam urgentment un catàleg de mascaretes, talment corbates d’anar mudats.

Jo, posat a triar, voldria una careta veneciana. Així, a la fi, el món es mostraria tal com és: un ball de màscares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada