dijous, 4 de novembre de 2021

L’ESPRINT DEL TANCAMENT DE MARGINÀLIA VE COSTA AMUNT


El cim es presenta més empinat del que semblava des de lluny, des dels plantejaments ideològics i les acceptacions de les evolucions històriques. L’esprint del tancament de Marginàlia es fa, cada segon que passa, més costa amunt.

Queda menys d’un mes per tancar la nau de Can Gazà a Can Valero.

Hores d’ara les sensibilitats ens cremen esgarrifances per la pell. Les ànsies s’han apoderat dels nervis. Les tensions ens esmicolen el descans de la nit. L'obsessió de la buidada ens impedeix tancar els ulls i assossegar les perspectives.

Tenim la sensació que ens cau damunt una muntanya d’andròmines. Sembla que els trastos, lluny de disminuir, es multipliquen. Compareixen sorpreses des de tots els racons. D’on surten tantes coses, Déu meu?

La impotència física per la buidada, «com la llarga acompanyada d’un mort que passa endolada tot callant», que diria Costa i Llobera, ens torna patètic el dol del fracàs. La tancada dels Tallers de Marginàlia, que no de Can Gazà, escenifica l’enterrament de la utopia de «la dignitat per la feina». En aquests moments, totes les nostres atencions i totes les nostres forces es concentren en la buidada del local. Tanmateix, els gemecs del desconhort ens fan present la mort de les nostres il·lusions. Un cop més, hem estat esclafats pel sistema. La beneficència ha esmicolat la possibilitat de ressuscitar l’autoestima als marginats profunds.

Ens manteniu vius vosaltres, amics. Les vostres visites, les vostres amorosides paraules, l’escalfor dels vostres coratges, la generositat de les vostres adquisicions són la nostra salvació. Amb vosaltres i per vosaltres en sortirem d’aquest terrible tràngol com n’hem sortit de tantes altres desesperants situacions.

La convocatòria de dia 6, per al Vermut del Darrer Dissabte, és una petició d’auxili. Clamorosa. Ben mirat patètica. Necessitam aquest encontre com una injecció de força per envestir el darrer empit de l’esquerpa muntanya.

A les acaballes de la meva cursa fruesc el privilegi de compartir habitació, trulls i enrabiades amb un cama-tallat que es mou, treballa i batalla des d’una cadira de rodes. Joan és el meu referent immediat. La frustrant tancada dels tallers de Marginàlia m’ha mutilat, però les benaurances, les malediccions, les denúncies i les ràbies mantindran vives i operants les meves curolles. Les meves sagrades curolles. Can Gazà, com a llar dels desnonats socials, continuarà més viu que mai. Sent com amb la tancada de Marginàlia m’ha arribat l’hora de posar en pràctica la sentència de la meva primera novel·la que proclama que «fa més camí un coix que tresca que un condret que resta assegut». Sobretot si seu a la Seu.

La polèmica d’aquests dies referent al feixisme de la nostra Església m’ha alliberat per uns pocs moments de l'obsessió de la tancada de Marginàlia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada