Tot engolint-me la desolació, per atorrentar el diluvi de sentiments i vivències, començaré pel títol.
Mossèn Sebastià Mesquida i Sureda perseverà inscrit a la llista de preveres i de professors emèrits de teologia a la Facultat de Ciències de la Religió fins després de la mort. Una volta que es guanyà la vida agranant carrers mai més cobrà un sol cèntim de l’església ni del CETEM.
Femater, el títol de noblesa proletària, se l’atorgà ell en persona escrivint una columna periodística amb el nom de «Gazeta d’un femater». Amb quinze anys netejant a consciència el barri del Camp Rodó s’havia guanyat la dignitat a pols. Gaseta era per a ell talment una insinuació mironiana. Les seves gasetades podrien haver esmenat les Floretes de Sant Francesc.
Tanmateix, les úniques flors que coneixia el llaurador dels aspres costers artanencs eren les lul·lianes flors de card marià. No debades el seu primer premi i el seu primer llibre fou «Valor intemporal», sobre la biografia de Ramon Llull.
Com demostra en els seus llibres «El déu possible» i «En nom de Déu? En nom de l’home?» el petit gegant, encapirotat a cavar «un pou» al desert de l’Evangeli, no s’enreda multiplicant els pans i els peixos. Revestit de la capa pluvial d’escombraire d’Emaya es ficà al Santuari i mirant fit a fit el sagrat monstre de les religions li desafia tots els principis. Trencà els ídols i salvà els homes essencials.
La vida em feu l’immens regal de coincidir amb Sebastià Mesquida a La Sapiència. El temps fou curt: dos anys. Ambdós lluíem uns ànims crescuts. Jo, 21 anys, ja era clergue. Ell, 26, acabava d’aprovar cinc cursos de llatí en un sol any.
S’ha d’haver conviscut intensament amb un home madur, com el pagès comptable de Son Moll, per creure que els somnis de la Humanitat són possibles. Vivia. Deixava viure, però sobretot donava bons viures. Un dia em confessà que la seva consciència enregistrava les seves passes des dels 10 mesos. «Record com m’avorria, fermat al balancinet de fons foradat, fent passar les pilotetes enfilades d’un cap a l’altre. Des d’aleshores no he deixat de pensar».
Vet ací l’encarnació del principi de Descartes: «pens, aleshores existesc». Vet ací la síntesi d’una de les persones més cabals i conseqüents que ha fruitat el poble de Mallorca aquest darrer segle.
Sebastià Mesquida es passà 91 any donant voltes als seus pensaments, batent amb carretó de pedra viva les meses de la Terra. Així, en majúscula. La Terra. Voltes i més voltes i més voltes. Dels seus llibres n’he llegit 3 i 4 versions abans de donar-los per acabats. En literatura el déu de les seves escriptures era Albert Camus. No tant sols l’escriptor, sinó la seva peripècia vital.
Estava tant preocupat en no influir en res ni per res als lectors que a la darrera novel·la, «La pluja», gairebé suprimeix l’acció. Tot el temps plou. A l’hora de fer-li avinent la seva gosadia em respongué: “Així cadascú podrà obrir el seu propi paraigua”.
Quan vaig demanar-li per què es ficava a femater vaig esperar el sermó de la muntanya. Tenia dret a fer-me’l. Només respongué: «vull sentir-me un home ras. Vull que quan entri a un bar ningú se senti marginat».
Aquesta elecció de vida, lluny de convertir-lo en un contemplatiu germanet de Foucauld, el va empènyer cap a la participació activa en la lluita Així va pertànyer al comitè d’empresa dels fematers i acompanyà als drogoaddictes d’El Refugi moltes de nits, convertint amb la seva serenitat les mogudes en converses.
Els estels amb llum pròpia, tot i apagar-se, segueixen brodant el cel amb un caliuet encés. Mossèn Sebastià Mesquida i Sureda és l’astre amb més llum pròpia que he destriat al nostre firmament.
Déu impossible, donau-nos per a ell el repòs etern i per a nosaltres la seva llum perpètua.
