L’ESCÀNDOL DE L’ABBÉ PIERRE AFUSELLA LA MEVA FE

Fins ara mateix el fundador dels Drapaires d’Emaús havia estat el meu ídol, el meu referent, el meu mestre, el meu profeta, el meu pare. El sentia tant pare que m’agermanava, per filosofia, per mística, per pràctica amb els seus fills, els Drapaires.

Per una trescada fortuïta vaig trepitjar la mina mortal. Estava tan enterrada que mai de la vida hauria sospitat que al camp del meu déu m’esperàs la bomba més brutal de la meva vida. Aquesta punyalada m’ha arribat a les entreteles de la confiança on l’estimera guarda el tresor més delicat de l’amor com és l’admiració pel mestre.

El trastorn ha anat més enllà de les facultats mentals, dels sentiments profunds, de la confiança vital, per envair la part somàtica. Literalment me mancava l'alè i el cor m'estellava. He estat a punt d’infart. Com sempre, m’han salvat els amics tutors, Jaume Mateu i Pep Ripoll. M’han recollit del barranc de la desesperació tot bressolant-me dins les seves delicadeses. M’he pres la confiança de citar el seus noms perquè els qui passau tanta pena per mi pugueu compartir amb ells aquest esglai de mort.

El factor desencadenant no podia ser més simple. Una amiga em regalà un llibret de l’Abbé Pierre amb el títol «Dios mio...¿por qué?», editat l’any 2006. La tapa, més que una portada, sembla un envitricollat pergamí de canonització amb els testimonis d’E. Miret Magdalena i de Fréderic Lenoir. La contraportada esdevé un volant de propaganda demagògica: «Fuerte y valiente, este libro ha provocado una conmoción en Francia, país donde se han vendido 150.000 ejemplares en diez días».

Feliç amb l’estampa del meu sant se’m va ocórrer mirar a internet la dada de defunció. Morí el 2007. Llegint l’última notícia, m’explotà la bomba.

Fa pocs mesos la Fundació de Drapaires d’Emaús, davant les revelacions d’abús sexual d’unes dones menors i majors de part del «pare dels pobres», encomanà una investigació. Els resultats són demolidors. Desoladors. La notícia la publicà el diari «Le Monde» dia 17 de juliol d’enguany, 2024. Qualifica els fets al llarg de molts d’anys «d’agressions» sexuals i d’abusos; d’actes de pederàstia. Cercau-ho vosaltres directament, per favor.

Abbé de merda. Cabró. Psicòpata. «Hipòcrita, raça d’escurçó, sepulcre emblanquinat, cec que guies altres cecs...». El Mestre sabia aporrinar millor que jo. Fill de la gran bèstia, m’has esmicolat.

Just després de l’explosió he sofert un atac de sinceritat, de despullament, de nuesa. Les consideracions dels meus tutors, com ara « tu has estat sincer sempre, no ens has amagat res, no tens cap secret », no m’han calmat.

El tro ha seguit ressonant cada cop més esglaiós.

M’he despullat, però no «ha bastat anar en pèl perquè ho sabessin», com diria Miquel À. Riera. No em conform que ho coneguin tot de mi, tot de tot. Vull que ho sàpiguen per mi. Tot allò que és meu ho vull mostrar amb les meves mans.

No basta despullar-me. Vull escorxar-me. Només existeix un animal mític en totes les religions del món que una volta escorxat segueix més viu que mai: la serp. Compliré l’Evangeli de Mateu 10, 12. Intentaré «ser astut com les serps i innocent com els coloms».

Desig, esper i reclam que tots els qui m’estimau m’ajudeu a no deixar femtes als racons de la meva pobre història.