ELS MALLORQUINS, MISSIONERS AL PERÚ, COSINS GERMANS DEL NOU PAPA

 

Contemplava l’espectacle de la sortida del nou Papa a la balconada de les benediccions amb més curiositat que emoció, quan, de cop, se m’enrampà el cor. Lleó XIV saludava amorosidament, en un perfecte castellà, els seus fills diocesans de Chiclayo. Per part missional, els mallorquins que hem intentat servir l’Església del Nord del Perú al llarg de més de cinquanta anys, venim a ser cosins germans del Papa.

El nord-americà Pare agustí Robert Prevost trescà els deserts del Nord del Perú, la terra d’acollida de tants de mallorquins. Només de pronunciar els noms ens emociona: Chulucanas, Trujillo, Piura... Era un perfecte “gringo acholado”. Un empelt meravellós d’occidental blanc amb els descendents de l’Inca.

El papa Francesc prengué de referent el poverel·lo d’Assis. Per bé del món el nou Papa hauria de ressuscitar el seu fundador, Agustí d’Hipona. Just que digues per tota moral “estima i fes el que vulguis” donaria la pau –que per ara és el seu lema– a la consciència de molts de turmentats.

M’encanta que hagi posat línia directa amb el fundador de la doctrina social de l’església. La “Rerum novarum” està, encara, per estrenar.

Per afegitó he rebut dels bruixots de la història un goig personal i vanitós. D’un mode enginyós s’ha acomplit la meva profecia de la novel·la “Operació Tiara”: el nou Papa és peruà no sols de cor, sinó jurídicament per mor de la seva nacionalitat peruana.

Lleó XIV, ja teniu un enamorat assegurat.

LA PROFECIA S’ACOMPLEIX

El poeta per essència ha de ser profeta. Ha d’ensumar el futur com una cussa de caça. La revista literària ESCALBRUIX  de 1989 publica,  acompanyant altres camarades tocats d’ala, un poema meu rabiós i escatològic damunt la situació de Mallorca. No sé si per deferència o per alliberar de contagi els altres honorificats m’aïllaren amb aquest valent dibuix de Teresa Pagès. 

SOM

Una Nació sense Estat.
Un Poble sense Terra.
Una Llengua sense Pàtria.
Una Gent sense Nissaga.

Talment com si diguéssim:
Un home sense cap.
Una ànima sense cos.
Una vila sense cases.
Un nom sense llinatges.

Però estigueu tranquil·les,
aranyetes de Déu,
Les nostres panxes
resten o bon resquard
de fam i ronya.

Quan eixa terra nostra
sigui alemanya tota
els nous propietaris
ens deixaran teixir,
amb plàstic de condons,
su-ran de l'esbandrida menjadora,
teranyines per caçar
les mosques vironeres
que ens envien d'Europa.

Disculpau-me, germans.
No aquant més la pixera.
Vosaltres ja sabeu
que el cos comanda.

Ca'n Granot, tardor 89

ANTONI SUREDA ESTRANY, NOBLE CAPDAVANTER

 

Aquests darrers quatre mesos els qui estimam Toni Sureda Estrany hem viscut dos esdeveniments força entranyables i profunds. Definitius. Fa quatre mesos, en fer 94 anys, li teixírem una corona d'estimació entorn d'un dinar selecte i emocionant. Tanmateix aquell homenatge era i volia ser un comiat de cos, ànima, intel·ligència i cor presents. Ens fartàrem de plorar i d'expressar-li amb paraules, signes i abraçades com l'estimàvem.

M'encantà tant aquest invent de celebrar una festa d'acció de gracies a la vida quan el sol ja es cap al tard i notes que el rellotge del cor acaba la corda, que jo l’inclouria com obligatori en el cerimonial dels adeus. Ben igual que un temps, no massa llunyà, hi havia el costum de celebrar les noviances abans d'oficiar les noces.

Fa mesos a Sa Torre ens reuníem per mostrar-li com l'estimàvem. Avui ens hem arreplegat en aquesta església de Sant Joan d'Àvila, la seva parròquia just veïnat de ca seva, per pregar junts. Quan dic junts vull expressar una comunió absoluta: vull dir pregar nosaltres per ell i ell per nosaltres.

Però aquest encontre també vol ser un homenatge de comiat i una manifestació de com l'admiràvem. L'amor sense l'admiració acaba mustiant-se. Cadascú de nosaltres l'admirava a la seva manera i pels seus motius. Jo l'admirava per capdavanter. M'encanten els qui, com ell, fugen del seu clos i obrin camins nous per a ells i per als altres. M'encanta la gent que com ell mira el vent de cara i fa recular el prejudicis. M'encanten les persones, com ell, amb una supremacia d'intel·ligència per damunt totes les altres jeies. M'encanten els capdavanters com ell que exhibeixen com una gloria el sinònim de caparrut.

Jo l'estim i l'admir perquè no tan sols ha estat un cosí, sinó que sempre ha actuat amb escreix com a tal. No és més família qui ho és, sinó qui hi fa.

M'agrada posar encapçalament a les missives personals i íntimes. A aquest record amorosit del cosí de Santa Margalida l'he titulat: “Antoni Sureda Estrany. Capdavanter. Les persones que es guanyen un títol gaudeixen d'escut. Per mi el signe del segon Sureda és un fruit molt proper, propi de les terres de secar. Per a mi el símbol d'En Toni és una ametlla. Per arribar al secret l'has d'esclovellar, l'has de trencar fins i tot a la darrera operació per trobar-li tot el gust et convé torrar el bessó i netejar-lo de peladura.

Ara en Toni, des de l'altra dimensió estant, em mana que tinguem un record entranyable per al seu germà Macià que morí dos dies abans d'ell. Per qüestions dels buròcrates del cel no pogueren fer el viatge junts.

Per mi en Macià no necessitava ni títol, ni escut, ni aventures. El vaig tractar molt poc però el veia sempre com un home amable, humil i sencer. Diria que era un silenci ple de llum. Macià, deixem un pessic de la teva callada i muda bondat. La necessit.

Ja s'han mudat al resort de les galàxies la majoria del germans Suredes Estrany des Corral Serra. Ara el vostre equip de truc es majoria. Però no us fieu. Sant Pere sap jugar molt. Mai no mostra les cartes. Necessitam que els homes d'aquesta malmenada terra nostra, que l'han estimada i suada, guanyin la partida, almanco, a l'altre món.

Toni i Macià, els ametllers han florit, la llum es transparenta cap al tard.



Can Gazà febrer 2025

APOELEGIA PER A ARGIMIRO MARTÍN ADIOSGRACIAS, DEGÀ DE CAN GAZÀ

Sant Argimir, màrtir mossàrab de Cabra, beneeix el col·lega de la tribu que va rebatejar-lo amb l'encertat àlies de «Chupito» fins a normalitzar-lo com a nom.

Avui no sols ens acomiadam d'una benvolguda persona, sinó que retem homenatge a un personatge clau en la història de Can Gazà. Chupito formava part tan vital de l'Institut contra l'exclusió social que va figurar com a vocal en els seus estatuts fundacionals, representant el cànon d'autogestió dels usuaris.

Al llarg de 21 anys Chupito va desafiar i va confirmar els nostres utòpics propòsits de retornar la dignitat al marginat pel treball, la responsabilitat i el respecte comunitari. Arribàs com arribàs a la nit, al matí següent compareixia puntual i serè al seu tall de fina. Chupito ens va forçar, a vegades fins al límit, a avantposar la humanitat a les normes i a les tècniques. A Chupito li devem la gràcia infinita de la contradicció i de la humilitat de donar-nos per vençuts davant el prodigi d'un etern nin, noble, sincer, autèntic. Ens va guanyar el pols de ser ell mateix.

Per a destacar en el seu alt valor la convivència pacífica compten més les dades que els comentaris. No basta la infinitat per a calcular la capacitat de resistència, d'adaptació, de llibertat, de valentia que ha d'emmagatzemar un gegant diminut per a defugir milers de dies amb les seves nits les provocacions de centenars d’espiritats vinguts de tot arreu i situacions, tenint tan sols en comú una malaltia social. Chupito mai no va xocar. Mai no va posar la violència com a solució als inimaginables problemes dels frecs veïnals. El mèrit augmenta quan penses que aquest estrany veí dormia a dos pams del seu llit i en el menjador l'alè de l'invasor escalfava el seu plat.

Una altra aportació per a alimentar la utopia d'un Can Gazà que recobra els afectes perduts van ser els contactes familiars. Durant molts d’anys el seu germà se l'emportava a visitar els seus pares. Sa mare i sa germana parlaven telefònicament amb ell cada setmana. El dia que es va disfressar de cavaller per a assistir a les noces d'Omar, un dels seus nebots, l'humor va ironitzar la tribu. Tots li fèiem la mateixa broma: «Ves alerta que no et confonguin amb el nuvi». Ara podem acompanyar-lo en aquest tanatori perquè en l’assegurança de decessos Argimiro comptava com a membre de la família Martin Adiosgracias.

Parl jo perquè som el més vell i perquè el meu protagonisme cuina l'oratòria com un dels meus menús preferits. Però l'homenatge a Chupito el signa Can Gazà al complet.

El president, encarnació de la moderació, ha publicat en la seva secció diària de "Marginàlies" una de les seves millors i entranyables proses poètiques: «N’Argimiro era de bona pasta, bona persona, noble, de cor obert, i sabia treure punta a la ironia quan les circumstàncies n’eren propícies. Em robà el cor, em despertà l’estimera ben aviat. Ja em fas falta, Argimiro. Més del que em pensava. Un fer falta que fa mal perquè eres bo i la bondat va carat».

Dir Cati a Can Gazà significa nomenar la nostra única dona. Ens acompanya al metge, als hospitals, als tribunals, a les revisions. Ens prepara el medicament. Ens arregla els papers. Tots. Complint aquest eficaç acompanyament, Cati ha passat moltes hores amb Chupito. En el seu compte de Facebook s'ha afanyat a escriure, entre altres elogis: “Però sobretot ens deixa un buit molt gran a Can Gazà perquè en Xupito es va fer estimar com pocs, la fragilitat que traspuava ens ha pres el cor per sempre».

Chupito era el nostre referent, el nostre tòtem, perquè tenia clar qui era l'amo en Can Gazà. D'aquesta clarividència li naixia el respecte, la confiança, la pau, la seguretat i l'estima que li infonia Miquel Àngel. Mentrestant, l'omnímode responsable ha hagut de resguardar-se de l’incendi dels seus sentiments. No el consola que li repeteixis que la dignitat, la placidesa, la felicitat de Chupito li brollava del seu exigent esment com a camarada major.

La resposta dels altres gazanencs ha estat i serà sempre el silenci. El silenci parla clar, directe i fort. Les seves paraules són vibracions. Després de 60 anys començ a entendre la llengua oficial de Margilàlia: el silenci. Per la mort de Chupito el vibròmetre de Can Gazà ha pujat, en alguns casos, al grau màxim de les llàgrimes. Quan un llop ferit plora, les pedres s'entendreixen.

Els nostres amics solidaris han jugat amb avantatge. Han pogut enamorar-se de l'entranyable tendresa d'un desvalgut. Són com els nostres avis. Poden macriar els nostres fills. Chupito, des de l'altra riba, us reclama que no us canseu mai de fer-ho.

Les gallines, les seves gallines, des que el seu mag, arrossegat per una immensa galleda, no els multiplica el menjar han optat per una postura radical de depressió. S'han declarat en vaga. Han passat dels 30 ous diaris als 6 per serveis mínims.

Les esqueles inclouen en el protocol un anunci gratuït. Diuen «havent rebut els sants sagraments». En el cas d’Argimiro aquesta afirmació és tan certa que arriba a les profunditats dels meus aclaparadors misteris.

Ens trobàvem sols Chupito i jo esperant l'ambulància i celebràrem una Eucaristia amb la seva última cervesa i l'encens del seu mil·lèsim paquet de cigarrets. Col·locat a la cadira de rodes a punt de posar en marxa la nova plataforma em va murmurar: «Adeu, Pare». Després, ens intercanviàrem l'ànima amb una mirada. Déu meu, com hi pot cabre la mar en una mirada! Com pot caure un diluvi d'amor des d'una mirada!

Deixa'm, deixa'ns la teva ànima per sempre, Chupito. Et plantarem una creu de ferro entre els xiprers que creixen ufans just davant la finestra de la teva habitació. Els nostres cors i Can Gazà seran el teu etern estatge.

Jaume Santandreu

Can Gazà, 11 de novembre de 2024

PEUS D’OCA

Per udolar la nit escatològica de la jornada de la falsa Diada


Podeu xapar-me el ventre
amb el trinxet de pelar figues de moro.
Podeu obrir-me les venes amb les fulletes
rovellades del barber d’un asil de vells.
Podeu buidar-me les colloneres
del cotó que deixaren
els salvadors a l’hora de
castrar-me.
Així, les bosses buides em grataran les genolleres.
Amb la filassa del pelleringo
podeu travar-me els garrons.
Podeu trencar-me,
deixant-los esmicolats,
tots els ossets que m’estalonen
ma còrpora des que fou avortada.
Però deixau-me
intactes, per favor,
els dos dits bessons dels peus.
La Natura,
provident,
començà a cisellar un annerot.
Moltes gràcies, mare Terra.
Els bessons seran la clau de la meva identificació
quan l’ambulància del 155
acabi de capolar els folls de la independència.
Aquests bessonets de peu d’oca em faran justícia:
clamaran el meu nom
al primer bomber que s'atansi al caramull
de republicans assassinats.

Pels dits dels peus seré reconegut
com el primer màrtir,
a les matances
de la independència.

 

Can Gazà, setembre, 2024

MOSSÈN SEBASTIÀ MESQUIDA, FEMATER DE DÉU

Tot engolint-me la desolació, per atorrentar el diluvi de sentiments i vivències, començaré pel títol.

Mossèn Sebastià Mesquida i Sureda perseverà inscrit a la llista de preveres i de professors emèrits de teologia a la Facultat de Ciències de la Religió fins després de la mort. Una volta que es guanyà la vida agranant carrers mai més cobrà un sol cèntim de l’església ni del CETEM.

Femater, el títol de noblesa proletària, se l’atorgà ell en persona escrivint una columna periodística amb el nom de «Gazeta d’un femater». Amb quinze anys netejant a consciència el barri del Camp Rodó s’havia guanyat la dignitat a pols. Gaseta era per a ell talment una insinuació mironiana. Les seves gasetades podrien haver esmenat les Floretes de Sant Francesc.

Tanmateix, les úniques flors que coneixia el llaurador dels aspres costers artanencs eren les lul·lianes flors de card marià. No debades el seu primer premi i el seu primer llibre fou «Valor intemporal», sobre la biografia de Ramon Llull.

Com demostra en els seus llibres «El déu possible» i «En nom de Déu? En nom de l’home?» el petit gegant, encapirotat a cavar «un pou» al desert de l’Evangeli, no s’enreda multiplicant els pans i els peixos. Revestit de la capa pluvial d’escombraire d’Emaya es ficà al Santuari i mirant fit a fit el sagrat monstre de les religions li desafia tots els principis. Trencà els ídols i salvà els homes essencials.

La vida em feu l’immens regal de coincidir amb Sebastià Mesquida a La Sapiència. El temps fou curt: dos anys. Ambdós lluíem uns ànims crescuts. Jo, 21 anys, ja era clergue. Ell, 26, acabava d’aprovar cinc cursos de llatí en un sol any.

S’ha d’haver conviscut intensament amb un home madur, com el pagès comptable de Son Moll, per creure que els somnis de la Humanitat són possibles. Vivia. Deixava viure, però sobretot donava bons viures. Un dia em confessà que la seva consciència enregistrava les seves passes des dels 10 mesos. «Record com m’avorria, fermat al balancinet de fons foradat, fent passar les pilotetes enfilades d’un cap a l’altre. Des d’aleshores no he deixat de pensar».

Vet ací l’encarnació del principi de Descartes: «pens, aleshores existesc». Vet ací la síntesi d’una de les persones més cabals i conseqüents que ha fruitat el poble de Mallorca aquest darrer segle.

Sebastià Mesquida es passà 91 any donant voltes als seus pensaments, batent amb carretó de pedra viva les meses de la Terra. Així, en majúscula. La Terra. Voltes i més voltes i més voltes. Dels seus llibres n’he llegit 3 i 4 versions abans de donar-los per acabats. En literatura el déu de les seves escriptures era Albert Camus. No tant sols l’escriptor, sinó la seva peripècia vital.

Estava tant preocupat en no influir en res ni per res als lectors que a la darrera novel·la, «La pluja», gairebé suprimeix l’acció. Tot el temps plou. A l’hora de fer-li avinent la seva gosadia em respongué: “Així cadascú podrà obrir el seu propi paraigua”.

Quan vaig demanar-li per què es ficava a femater vaig esperar el sermó de la muntanya. Tenia dret a fer-me’l. Només respongué: «vull sentir-me un home ras. Vull que quan entri a un bar ningú se senti marginat».

Aquesta elecció de vida, lluny de convertir-lo en un contemplatiu germanet de Foucauld, el va empènyer cap a la participació activa en la lluita Així va pertànyer al comitè d’empresa dels fematers i acompanyà als drogoaddictes d’El Refugi moltes de nits, convertint amb la seva serenitat les mogudes en converses.

Els estels amb llum pròpia, tot i apagar-se, segueixen brodant el cel amb un caliuet encés. Mossèn Sebastià Mesquida i Sureda és l’astre amb més llum pròpia que he destriat al nostre firmament.

Déu impossible, donau-nos per a ell el repòs etern i per a nosaltres la seva llum perpètua.

L’ESCÀNDOL DE L’ABBÉ PIERRE AFUSELLA LA MEVA FE

Fins ara mateix el fundador dels Drapaires d’Emaús havia estat el meu ídol, el meu referent, el meu mestre, el meu profeta, el meu pare. El sentia tant pare que m’agermanava, per filosofia, per mística, per pràctica amb els seus fills, els Drapaires.

Per una trescada fortuïta vaig trepitjar la mina mortal. Estava tan enterrada que mai de la vida hauria sospitat que al camp del meu déu m’esperàs la bomba més brutal de la meva vida. Aquesta punyalada m’ha arribat a les entreteles de la confiança on l’estimera guarda el tresor més delicat de l’amor com és l’admiració pel mestre.

El trastorn ha anat més enllà de les facultats mentals, dels sentiments profunds, de la confiança vital, per envair la part somàtica. Literalment me mancava l'alè i el cor m'estellava. He estat a punt d’infart. Com sempre, m’han salvat els amics tutors, Jaume Mateu i Pep Ripoll. M’han recollit del barranc de la desesperació tot bressolant-me dins les seves delicadeses. M’he pres la confiança de citar el seus noms perquè els qui passau tanta pena per mi pugueu compartir amb ells aquest esglai de mort.

El factor desencadenant no podia ser més simple. Una amiga em regalà un llibret de l’Abbé Pierre amb el títol «Dios mio...¿por qué?», editat l’any 2006. La tapa, més que una portada, sembla un envitricollat pergamí de canonització amb els testimonis d’E. Miret Magdalena i de Fréderic Lenoir. La contraportada esdevé un volant de propaganda demagògica: «Fuerte y valiente, este libro ha provocado una conmoción en Francia, país donde se han vendido 150.000 ejemplares en diez días».

Feliç amb l’estampa del meu sant se’m va ocórrer mirar a internet la dada de defunció. Morí el 2007. Llegint l’última notícia, m’explotà la bomba.

Fa pocs mesos la Fundació de Drapaires d’Emaús, davant les revelacions d’abús sexual d’unes dones menors i majors de part del «pare dels pobres», encomanà una investigació. Els resultats són demolidors. Desoladors. La notícia la publicà el diari «Le Monde» dia 17 de juliol d’enguany, 2024. Qualifica els fets al llarg de molts d’anys «d’agressions» sexuals i d’abusos; d’actes de pederàstia. Cercau-ho vosaltres directament, per favor.

Abbé de merda. Cabró. Psicòpata. «Hipòcrita, raça d’escurçó, sepulcre emblanquinat, cec que guies altres cecs...». El Mestre sabia aporrinar millor que jo. Fill de la gran bèstia, m’has esmicolat.

Just després de l’explosió he sofert un atac de sinceritat, de despullament, de nuesa. Les consideracions dels meus tutors, com ara « tu has estat sincer sempre, no ens has amagat res, no tens cap secret », no m’han calmat.

El tro ha seguit ressonant cada cop més esglaiós.

M’he despullat, però no «ha bastat anar en pèl perquè ho sabessin», com diria Miquel À. Riera. No em conform que ho coneguin tot de mi, tot de tot. Vull que ho sàpiguen per mi. Tot allò que és meu ho vull mostrar amb les meves mans.

No basta despullar-me. Vull escorxar-me. Només existeix un animal mític en totes les religions del món que una volta escorxat segueix més viu que mai: la serp. Compliré l’Evangeli de Mateu 10, 12. Intentaré «ser astut com les serps i innocent com els coloms».

Desig, esper i reclam que tots els qui m’estimau m’ajudeu a no deixar femtes als racons de la meva pobre història.

JAUME BOSCH FULLANA, ELS QUI T’ESTIMAM ENS SENTIM EMPELTS TEUS

Jaume, fill, espòs, pare, germà, amic... has mort. Ens has mort. Una part essencial, vital, genial, de nosaltres, els qui t’estimam, ha mort amb tu. Hem quedat mancats, mutilats, esqueixats.

La teva es una mort injusta. La propina dels mesos de terribles sofriments i desespers és un crim de lesa humanitat.

Em trob destrossat, enrabiat, furiós, impotent davant tants de misteris.

Malgrat tanta tristesa, malgrat tota la pena d’aquest món i l’altre, m’aferr al consol de saber que podem parlar. Que tu m’entendràs. Que interpretaràs els meus pensaments talment com endevinaves si el sendemà matí hi hauria gelada.

Les persones vivim reunits dins cloves. La nostra possessió, per extensa que sigui, s’organitza en sementers.

La família. La tribu. Els amics. La feina. Dins cada tanca els arbres podem ser molt distints. Arrelam apropats. Uns més arran que els altres. Tots participam a l’hora de la llacor, de les llaurades, de les pluges. Fins i tot a voltes, a la recerca del cor d’un albelló, les arrels s’entrunyellen per l’argila.

Però tu, Jaume, home de terra i per la terra, hereu de generacions d’amos de gran possessions, legatari de la saviesa tel·lúrica de la nostra gent, ens empeltares a la teva soca fins arribar a formar part de les teves branques.

No necessitàvem paraules, ni gestos, ni cerimònies per comunicar-nos.

El teu seny de baró de la família, la teva bondat, ben mirat infinita, la teva alegria contagiosa, la teva timidesa orada, la teva senzillesa de sant de retaule, la teva sensibilitat de tórtora de garriga, la teva immensurable tendresa de pare que ha esculpit un fill, -tot un déu!- a força de picar pedra, enamorat del teu amor davant l’altar... Tot aquest tresor i més joies, encara, que el trasbals del moment no em deixa el tranc suficient per treure-les de lloriguera. Tot tu ens arribaves, càlid, discret, per l’energia de la saba.

Tu obraves el miracle de la compenetració silenciosa de tots els que t’estimàvem. Talment una figuera empeltada de totes les castes. Si tu fossis un arbre com tants d’altres de la nostra clova et podries morir com tots morirem. Fins i tot els ullastres. Et ploraríem, t’alabaríem, et faríem les exèquies tal com manen els canons sagrats dels nostres avantpassats. Però tu no et pots morir. Som els teus empelts.

Tu descansa. Has estimat molt. Has treballat molt. Has patit molt. La teva jornada ha estat massa curta. Sembla com si t'haguéssim llogat per una escarada. Però deixa empeltat a les nostres venes la teva saba.

He passat tota la nit, amic, intentant gravar-te un comiat mínimament digne. A trenc d’alba la tristor m’ofegava. He sortit a plorar al balcó del casal dels qui es volen morir, però la mort passa de llis. Quins misteris! Llavors he destriat, a la claror balba de la sortida de sol que els ametllers han florit. Els ametllers han florit, Jaume.

Plorarem llàgrimes de foc fins a cremar-nos les galtes però, per mor de tu, Jaume, mai no perdrem l’esperança.



Can Gazà, 31 de gener de 2024.

«NA SOLI», LA PLATAFORMA ELEVADORA DE CAN GAZÀ, UN PRODIGI DE TENDRESA

En Jan - aquest és el seu nom autèntic – és un renebot d’una extraordinària i emocionant sensibilitat. Ara té set anys. Mai serà més home complet.

Un dia que em vengueren a veure va restar literalment commocionat quan descobrí que en Joan, el meu company de fatigues, tenia una cama tallada i que no es movia ni de dia ni de nit de la cadira de rodes. El trasbals fou tant profund que, després d’abraçar-lo i besar-lo volgué tocar-li el monyó.

Em demanà, també, per què en Llorenç anava en cadira de rodes si tenia les dues cames. Vaig aclarir-li que arrossegava els peus –literalment– i que les crosses només li servien per donar dues passes.

Es mostrà molt esgarrifat quan fent un interrogatori a Juanito es va assabentar que baixava i pujava les escales fent culades d’un escaló a l’altre ben aferrat a l’arrambador.

Obligava al seu pare a telefonar sovint a Can Gazà només per demanar com estava en Juanito.

Sospit que aquesta afecció pels cama-tallats pot ser hereditàari per via col·lateral, sobretot essent una cinquena generació. Jo som germà de la seva repadrina paterna.

De la meva imantació cap als coixos en dona testimoni el meu subconscient en les meves novel·les. La primera es titula «Camí de Coix» mentre el protagonista de «Descalç al carreró de les serps» viu la seva solitud a una barraca de la muntanya assegut a una cadira de rodes des que li tallaren la cama.

Un dia d’aquests son pare li contà que fèiem una campanya per poder instal·lar una plataforma perquè en Juanito i tots els altres baldats poguessin salvar l’obstacle de l’escala per poder aprofitar tots els avantatges del gran casal i del jardí, al mateix temps que els facilitava les sortides.

Jan, sense consultar-ho amb ningú, rompé la vidriola on guardava el tresor de tots els seus estalvis. Al llarg de molt de temps havia acumulat una gran quantitat. Ja tenia per fer un plaent viatge. Lliurà els doblers a son pare amb aquest imperatiu: vull que sigui tot perquè En Juanito no hagi de baixar les escales de cul.

Son pare canvià el menuts en paper. Juntament amb la mare doblaren la quantitat del fill. Per lliurar el sobre vingueren a Can Gazà en Jan, els pares i la germaneta petita. D’antuvi no m’havien contat el motiu cabdal de la visita. Jo em creia que venien per felicitar-nos les festes. Tot d’una que vaig descobrir el seu propòsit vaig fer que Jan lliuràs al seu amic cama-tallat el tresor d’aquell sobre. Mentre els dos infants s’abraçaven m’esclatà l’emoció fins a les llàgrimes. Quan e Jan descobrí que plorava se m’aferrà al coll tot demanant-me què em passava.

Al moment es trastocaren els papers. L’infant esdevingué un savi ancià mentre el vell es convertia en un minyó orat. Llavors creàrem l’encís del diàleg.

Vet ací un mínim resum d’aquella prodigiosa conversa. Eixos són els punts de la meva explicació:

En tota obra important se celebra la fonamentació de la primera pedra. A Can Gazà tot ho fem al revés. Tu, Jan, has plantat la darrera pedra. Amb el teu regal tancam la campanya de la «plataforma elevadora».

A la plataforma hi podran entrar en cadira de rodes. Ve a ser com un ascensor. Resulta cara. No l’han instal·lada, tot i tenir cobert el pressupost, per què la fabriquen a Barcelona.

Hem arreplegat eixa gran quantitat talment fer una paret seca entre tots els qui ens emparen i acompanyen en tot moment. Cada col.laborador ha portat la seva pedra. Totes han encaixat a la perfecció. No ens han mancat les peces grosses i massisses de les cantonades, ni les cairades, ni les interiors...

L’agraïment es farà solemnement el dia de la inauguració. Jo, un del més beneficiats, ja que m’he instal·lat al primer pis, don les gràcies, emocionades i fondes a tots els qui heu fet possible aquest prodigi.

A Can Gazà posam nom a tot. Normalment trii el nom jo. No debades vaig ser oficial del bateig al llarg de 50 anys. A la plataforma li direm SOLI. El nom ve de solidaritat, de solitari, de solidesa, solideu... L’usaran tant sols els nostres déus.

A l’hora d'explicar el motiu profund de la meva emoció a en Jan la veu m’ha tremolat.

Aquesta plataforma ja ha pujat el més baldat de Can Gazà: el nostre coratge. La vostra generositat, amics, ha obrat el miracle. Sentim que no estam tot sols, hi ha molts de Jans, de tota edat i condició, que ens estimen fins al punt de rompre les vidrioles de les seves pròpies conviccions. Ens heu elevat al tercer grau de l’amor. El primer esglaó de l’amor és estimar. Si no pujam aquest punt som morts en vida. El segon grau és deixar-se estimar. Aquest graó és mal de conquerir. Implica negar-te a tu mateix i adaptar-te al mode d’estimar de l’altre. El cim de l’amor es poder creure que t’estimen. Per pujar a aquests núvol es necessita una plataforma de miracle.

ADEU AMOROSIT A L’ÀVIA CLÀSSICA DE CAN GAZÀ, DONA COLOMA BLANES I BLANES

 

 

No em jutgeu, amics, d’entrada. Totes les paraules, àdhuc les del títol, obeeixen a un pes i a una mesura. Fou la catedràtica de grec i de llatí, juntament amb altres col·legues que ens marcà el terreny de les nostres referències de pensament i de vida, tot publicant, en dues editorials, el llibre «Les Illes a les fonts clàssiques».

Segons el diccionari de sinònims els adjectius germans de clàssic són: modèlic, exemplar, notable, digne d’imitació... Les mares, les educadores, les professores poden cercar els mètodes que creguin més escaients per a l’exercici del seu feixuc ofici. Malgrat sovint errin. Les àvies des de sempre i per sempre només poden ser àvies. Una padrina és una padrina i prou. Fins i tot una àvia clàssica es pot permetre el luxe de ser una deessa grega per als seus descendents.

Els teus, fills siguin naturals o adoptats, són nets de la teva mare. El que ella els miri per igual, tant als biològics com als putatius, resulta un regal d’un valor suprem.

Tots els testimonis que he consultat, de diversos àmbits, per anar segur a l’hora de declarar benaurada la nostra estimadíssima àvia clàssica, han coincidit plenament en un punt inamovible: Coloma era cristiana. Una profunda i practicant cristiana, L’Evangeli era el seu mirall. Tenia ben clar al cap, al cor i a la vida la sentència del Jutge Suprem: «Qualsevol cosa que feis al més desgraciat, a mi me la feis».

Eduard, amic, perdona'm. Sé que el teu lema és com el del Mestre: «Que la mà dreta no sàpiga el que fa la mà esquerra». Però permet-me convertir la revelació pública amb un ram de poncelles per a ta mare.

El fill de dona Coloma no és tant sols un voluntari, un col·laborador, un ajudant, un benfactor de Can Gazà. Eduard és per a nosaltres un pare, un amic i un germà. És un autèntic prodigi d’adaptació, de senzillesa, de generositat... Els més seus són els més dèbils. Molts de pics els seus adoptats abusen d’ell. El criden a qualsevol hora, li encarreguen els assumptes més envitricollats... Acompanya la seva avorrida soledat d’una manera tan escalfadora i discreta que sembla que som els marginats els qui li fem un favor a ell. Quan és clamorosament tot el contrari. Parla tan poc de si i de la seva nissaga que jo no he sabut que la seva mare era catedràtica fins després de haver mort.

Amb hores de tanatori, amb un funeral multitudinari a la seva parròquia de Santa Catalina Tomàs, amb la quantitat astronòmica de mitjans de comunicació, que resta a l’abast de tothom, estic ben segur que el retrat pòstum de Dona Coloma Blanes ha quedat de cos sencer, perfecte... Tots aportaven les seves experiències. Els testimonis de la seva partida no s’han cansat de repetir la història del seu traspàs. Fins al final ha portat a plena marxa el seus propòsits de valer-se per si mateixa, de no donar feines, d’ajuntar la família al seu entorn, d’amoixonar els nets i els renets.

El nets adoptius de Can Gazà també volem ser presents al comiat de la nostra venerada àvia clàssica.

Davant la impossibilitat d’una presència física hem fet dos gests de pobres baldats. Un petit signe que m’ha brostat des de les entranyes de la més profunda admiració i agraïment és aquest pobre escrit.

Kyrie eleison. Requiescat in pace. Vos m’enteneu, padrineta. De cinc anys de grec i llatí em resten, encara, aquestes cinc paraules.

Ja sé que us hauríem pogut enviar un ram de flors amb una dedicatòria: »Els teus nets de Can Gazà mai no t’oblidarem». Però llavors hem pensat, com sap molt bé el teu fill, el practicant de les benaurances, que el nostre regne no és d’aquest món com sentenciava del seu el nostre Fusteret. Can Gazà és el paradís del surrealisme pur i dur.

Tenim un jardí farcit de mates de romaní, tenim una foganya de possessió, tenim un fogater... Avui, a l’hora del funeral, cremarem a la vostra memòria, àvia clàssica, dos feixos de romaní. Fins i tot les ovelles ensumaran que una gran ànima, una gran persona, una sembradora de pau, una dona que donava la cara, la mare de l’estimera, la nostra àvia vola cap al més enllà.



Can Gazà, 19/1/2024.

Jaume Santandreu

 

RUBOR ÍNTIM DAVANT LA CAMPANYA DE CAN GAZÀ PER A LA PLATAFORMA ELEVADORA

Mai a Can Gazà havíem experimentat una necessitat tan urgent i imprescindible com és ara la instal·lació d’una plataforma elevadora que propiciï que tots els seus habitants puguin gaudir d’un servei apropiat al seu estat de malalts irreversibles.

Per afegir a la noble i ample escala un instrument senzill, que no precisa reformes arquitectòniques i que doni utilitat a tot el casal, ens assisteixen totes les raons.

La primera és la dignitat de les persones. Això que un ésser humà amb una cama tallada i respiració assistida hagi de baixar literalment a culades, te xapa l’ànima. La mateixa cosa quan sents que els qui van amb crosses fallen un escaló o l’altre que amb un càncer terminal hagi de pujar de meu moix.

La segona és una qüestió de justícia. No hi ha dret que per un aparell que costa l’equivalent al sopar d’una empresa per Nadal, els que han de viure al primer pis no puguin gaudir de la frescor del jardí i de l’escalfor de l’espectacular foganya de la casa del pagès.

Sens dubte els qui coneixeu el meu tarannà de pregoner de corneta ensordidora us presentau el mateix interrogant que m’ha turmentat des que hem començat la campanya: per què no has escrit res? Per què no has escaïnat més fort de com ho fas per assumptes menys importants?

Us confés la veritat. Estic avergonyit. Em crema l’amor propi amb un rubor íntim.

És fàcil, fins i tot gloriós, demanar per als altres, sobretot, com és sempre el meu cas si aquests altres són marginats, desemparats, indefensos. Àdhuc queda la súplica més entranyable si dius allò de «és com si ho féssiu per mi».

Però resulta que en aquest «és com» hi sobra. És fals i enganyós. Qui necessita la plataforma, tant o més que qualsevol camatallat, som jo. Ahir mateix per portar-me a Son Espases hagueren de baixar-me del primer pis, on em pas dies sencers, amb trineu. Pobres escalons d’argila!

Sempre ho proclam, però ara ho jur pels 60 anys que he fet de Marginàlia la meva pàtria: vull viure a Can Gazà fins al final de la meva aventura.

Us puc assegurar per experiència pròpia que s’ha complert amb mi la promesa evangèlica que proclama que els qui ajudin als pobres rebran els cent per un en aquest món i la vida eterna. Jo he empenyorat la vida eterna per rebre el dos-cents per dos.

Amics, sé que no em deveu res i que, com ho heu demostrat aquest primers dies de campanya, sou desmesuradament generosos però vull donar-vos les més entranyables i emotives gràcies per la vostra contribució. Un del qui més usarà la plataforma seré jo. Visc les 24 hores a Can Gazà. Vull proclamar, amb un íntim i amorosit rubor, que el regal és per a mi. Gràcies personals i sentides.




Els comptes on podeu fer les vostres aportacions indicant que són per a la “Campanya plataforma elevadora” són:

Caixa Colonya: ES65 2056 0009 7510 0107 9720

CaixaBank: ES81 2100 1406 1402 0009 0834

I si preferiu venir directament a Can Gazà per fer l’aportació, la rebré en persona.

PLANÇONS DE LA MEVA NESPLERA

 

De retorn d’una setmana d’exercicis espirituals vaig trobar a ca nostra de Can Gazà un preciós regal, el número 42 de la nobilíssima revista «Cala Murta», de la fundació pollencina «Rotger-Villalonga». A la pàgina 24, l’admirat escriptor Gabriel de la S. T. Sampol, d’una forma estricta, acurada i benèvola, com fa ell sempre totes les coses, retreu el poema d’«L’elegia de la nesplera», de «Nissaga de sen», com un plançó del Pi dels pins:

Mon cor de terròs aspre no estima l’olivera,
ni el taronger, ni el roure, ni l’alzina, ni l’om.
Retorn a la bardissa de malmesa sendera
només per contemplar-te, essencial nesplera,
i voler ser qui som.

A un vell ermità, com som jo ara, basta que li diguin «bon dia» per deixondir-li la xerrera, oral, escrita, ritualitzada.

Gràcies, guardià de la integritat de la nostra llengua, però tu ets el culpable de rompre la Quaresma, feta Ramadà, dels meus reparadors silencis.

Aquesta nesplera, afalagada a «Nissaga de Sen», agonitza a la bardissa de Can Granot. Quan visitava el codonyer recollia com el millor regal de final d’estiu les seves nesples, pansides i empinyolades. En aquesta vorera de la camada, farcida d'argelagues i romeguers, la natura em demostrà que l’home no tendria cap problema per acceptar les seves singularitats sexuals si assimilés les lliçons de les tenasses. Les plantes més primitives i resistents són transsexuals «queers». Així, l’espàrrec neix mascle i es va transformant en femella: l’esparreguera. El mateix procés repeteix l’albó fins a esdevenir caramuixa. Els bovers són bisexuals, les caragoles hermafrodites i els homes pedra de marge. Així mateix és ben trist haver de ser més imbècil que una porrassa.

Sentència dedicada, des de les fondalades de la ràbia i la impotència, a les cinquanta mil gazatines que esperen parir, enmig dels enderrocs de les bombes jueves:

-Si Jahvé et regala baguls enlloc de bressols, no és estranya que Al·là et doni més coratge per morir que per viure.

En eixa estació de l’any podem presumir de llengua. Segons el diccionari mallorquí de català tenim quatre noms per dir «otoño», com són tardor, primavera d’hivern, entretemps i autumne. El garriguer d’Infern ensenyà aquests mots a mossèn Salvador Galmés.

- Escolta, germà jueu. Jo no tenc la culpa que la ganiveta de la circumcisió estigués rovellada, perquè l’esmolador palestí cobràs un velló, ni que la teva nissaga guardi la sensibilitat a la fimosis.

- Fiau-vos de la mística i us acusaran d’exaltació del suïcidi. No som jo. És Sant Joan de la Creu que ho declama: «Ven muerte tan escondida y no te duela venir porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida». Això és masoquisme pur i no les meves desafortunades provocacions de rebuig. Amb totes les meves infantils bravates no he pogut aconseguir ni una trista excomunió.

Pensau-ho bé, amos del món. Per tornar a enllestir les armes necessitareu temps, mans i doblers. Molts. Tots. Mentre els palestins en dos vespres tornaran a fabricar mig milió de gitanets. Sí. Som racista. Tanmateix Gaza –ho sé perquè visc a Can Gazà– és i seguirà sent Son Banya d’Israel.

Per Tots Sant, tots els meus, sants.

RAMON BALLESTER, EL GERMÀ DEL MIG A LA CASA DEL PARE

 

La mort no canvia per res el mode de relacionar-me amb les persones que estim.
En aquesta trobada amb el Pare Ramon Ballester Vives, MSSCC, em comportaré de la mateixa forma que ho feia quan anava a cercar, massa poques vegades!- el nostre Sant Baró al Santuari de Lluc o al monestir de la Real. Ell m'acollia, m'agombolava, dins el misteri d'aquell somriure càlid, amorosit, com un sol ixent, amb una senyorívola ironia pagesa. Ell callava. Mai no parlava de la seva peripècia. Jo buidava el morrió de les meves curolles, capbuitades, propostes...
Els meus, passadors de pena com són tots, quan em confesso amb ells, em sermonegen, em corregeixen, fins i tot em renyen... Tot per amor i amb amor. És clar.
Ell, amic especialíssim, obrava el miracle de fer-me sentir aprovat, consentit, malcriat, aviciat...
El meu mestre en gai saber, el meu bisbe, Bartomeu Bennassar, que no para de cavil·lar, publicà que l'Evangeli està inacabat, que ens pertoca, com en les noves edicions, esmenar-lo i augmentar-lo.
Amb l'ajuda del Beat Ramon Ballester me n'atreveixo a complementar la inspiradíssima paràbola del fill pròdig. En la primera versió del lletraferit de Natzaret apareixen tres protagonistes. El Pare bo, indulgent, entendridor. El germà major, miserable, envejós, venjatiu. I el bergant, canalla, pocavergonya, aprofitat. El fill petit. El pròdig.
El savi contemplatiu, protegit per la mare, que no figura per res a la paràbola dins el cor de les muntanyes, complementa una de les millors creacions literàries de la història vivint el paper d'un germà segon. El del mig. Aquest libèrrim germà, dissimulant la seva condescendència, avicia el germà cràpula. No l'esperà, com el pare, desconsolat i altívol al portal de l'ortodòxia. En Ramon – tant em dona que sigui Llull o Ballester – el va anar a trobar quan es disputava les garrofes amb els porcs. Ves a saber si va ser aquest humil germà el que l'expengué cap al retorn.
La personalitat, la bellesa, el tarannà, àdhuc la llibertat es determinen pels detalls.
En aquesta mena de comiat retreure només tres gests que defineixen el meu ídol.
Quan el Pare Ramon feia guàrdia al primer acolliment de Marginats a la Sapiència traçà el camí a seguir amb els bandejats amb un gest finíssim, discret, ben mirat invisible. El doctorat recepcionista del primer hotel ocupat pels tirats al carrer, quan es presentava el client, ell sempre s'aixecava de la cadira i li allargava la mà, tot donant-li la benvinguda. Davant l'interrogant de la meva mirada inquisitorial em clavà el secret de tota la seva actitud evangèlica: «Els pobres han de ser acollits com als nostres senyors. Per nosaltres són Jesús».
Un altre detall, valent, definitiu i definitori va ser la seva presa de postura davant l'intent d'annexionar el moviment marginal, atrevit, cridaner, creatiu de l'Hospital de Nit a la jeràrquica organització de Càritas. Ell suportà com els dos humils acompanyants de La Sapiència la humiliació episcopal. Aquesta volta el profeta es posà clarament i clamorosa, de part dels dèbils servents de la mateixa església.
El tercer signe és prou recordat i celebrat. Figura als annals de la lluita per la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra independència. En una visita que feu el Nunci d'Espanya al santuari de Lluc, el prior, el primatxol, humil i clarivident servidor dels pobres i del poble, escometé la màxima autoritat romana en català, que és la nostra llengua i en italià que era l'idioma del controlador del Vaticà.
El meu principal jerarca tant en el treball com en l'amistat, ahir vespre, s'excusà, compungit, de no haver-me avisat de la mort del Pare Ramon a temps de poder assistir al funeral. Vaig alegrar-me d'aquest retard involuntari. No hauria tingut coratge d'assistir a les exèquies del meu déu. M'hauria passat la missa plorant mansament i oculta, com ho feu el Pare Gaspar Munar, vellet i coll tort, al funeral de la mare del pare Fortuny.
Al compàs dels alens del meu germà de cambra, cama-tallat i endollat a l'oxigen, dormint assegut a la cadira de rodes, he pogut plorar, tota la nit, al germà segon.
Jo voldria estar al teu costat a l'amfiteatre del gran espectacle del Circ celestial, però amb els mèrits que guanyares en aquesta vall de llàgrimes amb tota classe de patiments tu ocuparàs un dels llocs reservats als redemptors de la humanitat tarada i incurable.
Una mica d'esperança, sí, que podries enviar-nos. La cosa es posa a punt de follia desesperant.
Reconquereix allò que era ben teu al firmament llucà i obliga a despertar la Moreneta del tràngol de l'agonia. Feu-li a saber que ningú l'ha assabentada que el poble, la llengua, la cultura, la solidaritat mallorquina està agonitzat.
Ara més que mai parlaré amb tu, germà de l'ànima. A Can Gazà les nits són llargues i fredes. Ara més que mai necessito el teu suar, discret i secreta escalfor.

Can Gazà, 11,10,1023.

DECLARACIÓ SUPREMA D’AMOR A UN AMIC TERMINAL

 

 

T’estim tant que, si arriba el moment, pel teu bé, som capaç de matar-te.

Ben cara alta.

Llavors, a la presó, redactaré l’evangeli segons un de tants.

Aquest clam de la cosa humana esclatà a l’avenc de la meva animeua de bestiola de pleta la nit més esgarrifosa de la meva escorxadura.

És tan argollant la meva impotència que a l’hora de belar el meu gemec he hagut de manllevar els mots als meus mestres poetes.


A l’esglai del misteri, 18 de juliol de 2023.

«RUA FOSCA», ESPIPELLADA DE PLENITUD A L’ESGLÉSIA NOVA DE SON SERVERA

Per molt que passin els dies seguesc l’embadaliment que es va apoderar de tot el meu ésser la nit de «Rua fosca» a l’església nova de Son Servera.

Perdonau, amics, que oblidant totes les regles de l’estil literari, allargui l'anunciat amb tots els elements que es conjugaren amb la màgia de lluna plena per crear-me un estat de xoc positiu. Un estat positiu que es perllonga pel goig del viure i pels calfreds de l’estimera.

El problema esdevé per la necessitat imperiosa de trobar una explicació certa i simple al fenomen d’eix trasbals al·lucinant. Per afegitó, la presura s’estén a l’obligació de compartir el miracle amb els sants que, amb un desafiament de constància i dedicació, em lliuraren, aquella nit màgica, un dels regals més prodigiosos del meu tortuós i esquiterell pelegrinatge.

Per trobar una drecera al misteri humà m’he deixat guiar per l’ensumada de la meva pròpia història. Per quadrar els comptes has de sumar fins i tot els cèntims.

L’any 1970, a Son Servera, baix la custòdia de mossèn Antoni Lliteres, excompany missioner del Perú i aleshores rector de les voreres marines de Llevant, vaig llençar-me a la folla aventura de ser el primer capellà obrer de Mallorca. Vaig començar a pelar patates a l’hotel «Levante» de Cala Bona. Davant l’èxit de l’experiència vaig preparar la nova vida proletària. Em vaig ajuntar amb el sant baró Ferran Bonnín, la imatge viva de les benaurances, per enllestir les estratègies lluny de les tafaneries del beateri. Recalàrem a Madrid. El foll evangèlic aprofità per assistir a un cursors de Teologia de l’Alliberació, mentre aquest novici de persona se sotmetia a una psicoanàlisi. Ambdós treballàvem a l’Hotel Melià del carrer Princesa.

El meu guru, el doctor la Puebla, fanàtic seguidor de Jung, aclarí, mitjançant els somnis, les profunditats dels meus traumes mentre em regalava uns canons per conèixer, denejar i fins i tot estimar les bestioles humanes.

Em descobrí que la nissaga humana vola ras de terra. Algun gorrionet espavilat es remunta fins al núvols. És allò de tocar amb un dit al cel. A aquest prodigi de felicitat es coneix amb el nom de plenitud. L’empenta per a aquesta remuntada pot venir per la llibertat, per l’amor, pel sexe, per la mística, per la bellesa, per la pau...

Trobareu la seva definició apropiada si acudiu, sense prejudicis de llenguatges místics i de ressonàncies ionquis, al diccionari de la nostra llengua. Tanmateix la llum ens arriba sempre de la paraula. Del «verbum caro factum est» de l’Àguila de Patmos.

Aquest estat de déus inaccessibles es diu ÈXTASI.

Vet ací la seva significança primigènia. Èxtasi: «Estat de la persona completament dominada per un sentiment intens d’admiració, de gaudi, que li lleva per un moment la consciència d’ella mateixa».

Des d’aquella nit de «Rua fosca» somni un món nou on la tendresa escalfa els més marginats. Mentrestant, la imaginació segueix pintant casulles de l’arc de Sant Martí per les pedres que han renunciat a ser temple per servir de jardí als somnis de la nostra cultura.

RUA FOSCA A SON SERVERA I LES MEVES GERDORS DE VELL

Els infants, des de 1959, gaudeixen d’una declaració universal dels seus drets. En la mateixa situació es troben les dones i els LGTB. Ara, fins i tot en bona hora, els animals són intocables davant la llei. Als mascles els basta i els sobra la lletra menuda dels drets humans.

Em manca de la forma més desesperant i profunda la concreció dels drets dels vells. Fins ara, la referència més explicita i global és la de na Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, proclamant que les carronyes -val a dir, segons el Diccionari de l’IEC «les persones velles, fastigoses i gasives»-, eixugarem les reserves capitalistes. Ens han d’eliminar com més prest millor.

Per les vindictes d’eixa sortida de botador, de diplomàcia i de prudència m’aferr a l’argument de Xavier Triàs a l’hora d’enviar tothom a prendre pel sac. «Als meus 77 anys puc dir que el vull». Aquest cuc de la terra que som jo als 85 m’atorg el dret de suprimir tots els filtres i la imbècil mania de quedar bé.

Estimats i respectables amics que heu fet possible amb un prodigi de voluntat i esforç la quarta escenificació de «Rua Fosca», deixau-me explicitar les meves justes vindictes de vell que cada cop s’identifica amb més tremolors a les bestioles de la fosca.

Mossèn Llorenc Riber, gràcies per deixar-me espipellar el tresors de mots del vostre infant orat i el calfred de les gerdoroses tendreses de l’amor mascle entre Eurial i Nis.

Miquel Brunet, persona entranyable, artista genial, amic de l’ànima, quan veig que fas figurar en tot i pertot el meu nom a la mateixa alçada del teu m’envesteix el desconhort d’una pregona vergonya. Tanmateix, massa bé saps que tu ho feres tot. T’amarares de la realitat, t’inventares l’esgarrifosa paràbola, donares noms als herois de la fantasia i del rei mag, situares la història. Jo només vaig fer de sastre a l’hora de cosir quatre botons. Anna i Lluiçao són fills teus. Ens monoparental amb un avi al costat per assegurar-te, des de la seva nafrada experiència, que violència i tendresa són torrents d’una mateixa font.

Directors, gerents, solistes, cantants, músics, organitzadors, tramoistes... Us manifest un agraïment infinit. Just de pensar que amb quatre reposicions més de 500 persones us heu aprés de cor -de tot cor!- les meves sentides tonades, el calfred de la més entranyable gerdor enrampa les meves amagades venes d’ancià xaruc.

Tanmateix amb qui vull dialogar és amb vosaltres, Anna i Lluiçao, patrons dels nins dels femers. Infants del carrer em sona a eslògan de caritats. Gràcies, àngels de la guarda, heu obrat el miracle. M'estrenyeré un ou i tornaré a Son Servera tot hi haver complit l’Evangeli – Mateu X, 14 – de renunciar a la meva Ítaca espolsant-me a la fuita la pols de les sandàlies. A Cala Bona vaig ressuscitar el vertader Jaume.

Assistint, callat, talment difunt que guarda el certificat de mort, a la primera bancalada, assaboriré la darrera benaurança -Mateu, V, 11-: «sortosos quan us insultaran i diran contra vosaltres tota mena de calumnies. Alegreu-vos-en. Rebreu un cel per recompensa». Per a mi no hi pot haver millor cel que l’església nova, l'únic temple des d’on es pot albirar la lluna plena.

Massa bé sé la sentència teresiana que proclama que no és humil el que s'humilia, sinó el qui és humiliat. Tot i això, la humilitat és una de les meves assignatures pendents. La vanitat és el punt esbandit de la meva murada.

Deixaré que les llàgrimes cremin la meva pell mentre per les teulades del meu poble d’adopció la salvatgina canta : «Oh quin goig, quina glòria, quan els moixos s’estimen»




PD: Si voleu treure el net d’aquest gemec de vell, llegiu, escoltant de fons el ressò de «Rua Fosca», la «Carta oberta al reverend Jaume Santandreu» escrita per Jaume Mercant Simó al Diario de Mallorca clicant aquí: https://www.diariodemallorca.es/part-forana/2021/10/28/carta-oberta-reverend-jaume-santandreu-58890677.html

 

MOSSÈN JAUME SERRA ADROVER, PRODIGI DE SUPREMA MODÈSTIA

Jaume, sacerdot a pols, insaciable aprenent de la cosa humana, profeta de les benaventurances, mestre en pedagogia de la submersió, encoratjador dels joves cap al goig meravellós de l’escriptura, lluitador de base de la nostra cultura, gleva de la nostra terra, foll follet que balla cossiers davant els misteris, no calia que morissis per poder proclamar com t’estimàvem. Com t’estimam.

D’entrada, la meva intervenció pot sonar irreverent, atrevida, fins i tot un xic grossera. Però és el meu moment. Del baül no pots escapar-me. A la fi no et resta més remei que aguantar la meva declaració d’estima, d’embadaliment, d’una mena de veneració. Eres un dels meus pocs referents. Sempre t’escapolies. Congelaves, a la paraula i a la sinceritat les meves vertaderes i fascinades manifestacions, amb un somriure críptic, ben mirat trist. La teva resposta era sempre la mateixa: «No et riguis de mi». En aquell moment m’entrava la impotència i el penediment, talment com si hagués empaitat un infant petit al racó del pati.

A la presentació del teu llibre de poemes –originals i corpressius- amb el títol rostit de «Esterrossant a peu» vaig convidar els amics assistents a què m’ajudassin a parar-te una trampa. Et vaig espetar: «Ara que no em pots fugir hauràs d’aguantar totes les meravelles que admiram de tu». Vaig dibuixar la vera faç de l’home savi, de l'intel·lectual escodrinyós, del benaurat nu, del referent de cristià compromès... Jo no podia veure la seva reacció perquè el tenia al meu costat a la taula de presidència. De prompte em vaig adonar que els oients de primera fila em feien senyes d’una anomalia. Llavors em vaig adonar que a mida que jo pregonava la veritat d’una vida singular, Jaume Serra havia anat llenegant fins a trobar-se literalment davall la taula. Una vegada més el conillet de la pleta del Pujol s’havia refugiat a la seva llodriguera. Fonda i segura. Per un sen terrós com jo el títol era impactant fins al punt d’encendre calfreds per totes les meves venes de terra. En el nostre temps tots els parellers esclafaven els terrosos amb una rastre. Només els serfs esmicolaven les pedres de fang amb els gavilans. Per esterrossar els guarets de la ignorància, de la cultura, àdhuc de l’església, el nostre profeta només necessitava el coratge de l’amor, els gavilans de la constància i la companyia d’un ca. Trobareu eixa proclama a un del seus poemes més despullats.

Parau la ment i el cor. Escoltau-me. Mossèn Jaume Serra i Adrover mai de mai es va trair a si mateix. Fou sempre i en tot lloc un conillet de camp. Cap títol, cap càrrec, pogueren convertir-lo en llebre, el tornaren geneta del poder i de la figurera, com ens passa a la majoria dels sacerdots de l’Altíssim. Ni parlar-ne. Jo, en concret, que vaig surar a una pleta talment ell em vaig encurollir en tornar-me fura de garriga. Encara ara la meva màxima il·lusió es treure la selvatgina dels seus enfonys, dels seus armaris.

Quan anà de missioner al Perú i es trobà amb una colònia rica de capellans mallorquins, als dos mesos retornà, estorat, al cau del seu claper. Pobret meu, en lloc de denunciar el contrasentit donà la culpa a les seves limitacions.

Manacor té molt a agrair al rector de Sant Roc. Cal fer-li justícia. Ara que els vents de l’Ajuntament inflen les veles de l’honestedat i del sentiment de poble seria el moment propici. El consistori manacorí, traient forces de la seva vena republicana de país català hauria de proclamar mossèn Jaume Serra i Adrover fill adoptiu de la capital de Llevant. Pens que el nostre prodigi de modèstia es trobarà a gust al costat dels darrers fills predilectes, persones entranyables i properes com Montse Ferrer, Margalida Cortès, Tòfol Pastor i Sebastià Sansó. Només per haver fundat i mantingut els Premis Blanquerna mereix tots els honors i gratituds,

Estimats i respectats escriptors que omplíeu la casa llarga i estreta de la vicaria de Crist Rei quan éreu, com jo mateix, terrosos de terra prima i costanera, ara us toca promocionar el just reconeixement del vostre mestre.

Amic, ara ja no podràs escapolir-te mai més. Ara ets ben nostre.


Can Gazà, juny 2023

FRA ANTONI ROIG, PROTOMÀRTIR GAI, PERDÓ I GRÀCIES

La vida, en aquest darrer tram, em proporciona adesiara un goig profund tot atorgant-me l’avinentesa de tastar el perdó per als meus vertaders i sovint horrorosos pecats. Sent l’alegria de poder refer la justícia.

Confés que l’any 1977 vaig cometre sacrilegi de covardia i absència amb Fra Antoni Roig protomàrtir de la persecució de l’home que s’atreveix a estimar un home, com defineix l’homosexualitat la cara visible dels poetes mallorquins Biel Mesquida.

Mai no havia tingut cap contacte amb el protomàrtir de la meva adorada nissaga.

Per viure a una altra diòcesi i pertànyer a l’orde dels Carmelites Descalços, que el traslladaren a València, no teníem cap facilitat per la trobada. Tot i això no puc al·legar en defensa pròpia la desconeixença de la seva heroica sortida de l’armari i de la cruel persecució i condemna de part de l'església i dels fariseus de la catòlica societat franquista.

A l’impacte d’haver llegit el seu famós llibre «Todos los parques no son un paraíso» hi havia d’afegir una línia de coneixement trist, calent i directe. En aquells moments les Germanes de la Caritat Antònia i Maria Adrover treballaven a l’hostaleria formant part del nucli revolucionari dels anomenats capellans obrers. El germà d’eixes valentes monges estava casat amb la germana del nostre humil i caparrut profeta gai. Sovint parlàrem d’ell i de la seva família mentre intentàvem enviar-li l’energia soterrada del nostre silenciós afecte.

Aleshores ja estava reclòs dins l’armari. Un armari amb finestrons per on els encuriosits podien aguaitar al fons de la meva manera d’estimar. Aquests espiells s’obrien a les meves novel·les i les incursions nocturnes.

Vaig amagar la meva traïció rere l’excusa de la causa obrera. Per ser revolucionaris havíem de ser molt mascles. Havíem de fer creure que els teníem grossos i peluts. En aquells temps històrics «Bandera Roja», a la qual estàvem afiliats tots els infiltrats de la Nova Església, es fongué amb el Partit Comunista. El nostre papa Paco Obrador formà part del comitè que va anar a París a posar-se a les ordres de Carrillo.

Mira, amic Toni, si estava cec –mesquinet de mi!- que vaig callar com un puta mort quan feren fora de l’organització proletària Sant Juanito López per marieta, malgrat que fos el més actiu i valent de la guarda protestatària.

L’altre vespre, després de parlar amb tu per telèfon, la pau del perdó i la gratitud amarà de llàgrimes tots els meus somnis. Confés que et profés una secreta enveja. Jo, malgrat desitjar-lo amb totes les meves forces i procurar-lo amb totes les meves follies, mai no he estat honorat amb una suspensió a divinis.

Gràcies, Nel Martí, per redimir la meva antiga culpa tot encollant-me amb el nostre protomàrtir.

Gràcies per col·locar-me al llibre d’un déu sense armaris com una mena d’epíleg de l’autèntic precursor. Tal som i tal em sent en aquest cas.

Gràcies per brindar-me l’ocasió de proclamar que cap al tard la llum d’un sol mans i humil em defineix l’única causa per la qual vaig néixer, vull viure i morir. Vull sacrificar-ho tot –tot de tot– pels drets de la meva nissaga. Arreu de tot el món sumen cents de milions els germans que exposen la vida per voler estimar tal com són.

No hi ha perdó sense penitència ni gratitud sense regal. Junt les dues coses en una sola oferta. Estic a les vostres ordres per armar-la a on sigui i com sigui.

A Mallorca m’agradaria presentar «Déu sense armaris» a la seu de Vox i a la sagristia dels canonges a la Catedral. Eixa vetusta, recollida i gairebé secreta sala magna guarda el perfum de Sant Sebastià, que tu, Nel, nomenes com el nostre patró al pòrtic de la teva suggestiva proclama. La cosa portarà una mica d’orenga perquè tant a un lloc com a un altre haurem de fer concurs de tapades per elegir presentador d’aquesta tardana confessió.

Mentrestant, tots tres mussitarem amb un somriure sardònic el salm que proclama «Déu sense armaris qui habitat in coelis irridebit nos». Som la rialla del déu de tots els gèneres.

XERRANT TOT SOL, INCOHERENT, MENTRE ESCUCUT LES DARRERES PATATES DE LA FAM, TOT MIRANT DE PAIR L’ABSURD I L’ENSURT DE LES ELECCIONS

A partir d’ara només podrem allargar les minifaldes, els silencis i els títols dels nostres inútils laments, si els engendram pelant patates a les cinc del matí a la cuina de Can Gazà.

Els nous «condes Rossi» ens han afuat els cans de la capolada. Ens han trobat gairebé a tots amb els calçons baixos. M’alegr d’haver deixat els meus tot emmerdats rere una mata a la pleta del carnatge.

Estic molt content de no haver cremat l’armari. Em posaré al cap el vel negre de randa, que em va deixar en herència la meva legal sogra estimadíssima, per refugiar-me a la Seu. M’amagaré al forat del milionari bunyol que promogué i pagà el sanedrí de les il·lustríssimes maricones, a la capella del Santíssim. Els bocs amb pell de llop respecten el cony de la mare que els va parir, mentre els peixi amb la llengua dels infants de «l’escola catòlica» i amb els senyals secs dels capellans pretridentints.

Com sempre, la culpa del cataclisme la tenim els catalans. Més concretament, el sacríleg programa de TV3 «Ara està passant», la Virgen del Rocio ha fet votar els més seus, mentre la de Montserrat contempla els núvols i la de Lluc assegura la dreta del seu Ajuntament.

Un pic més s’acompleix l’Evangeli: «Els fills de les tenebres en saben més que els fills de la llum». Amb l’acte sagramental de la moció de censura, Vox s’apoderà dels nostres subconscients. A l’hora dels pactes ens pujarà el rot de la lògica: «Si Tamames, un dels històrics més sabuts, passà del comunisme a l’extrema dreta, per què no ho podem fer també nosaltres, pobres ignorants». Amb el referent revolucionari de testimoni, firmar pactes amb els feixistes neonazis serà un honor.

Ho he proclamat sempre: val més un bon enemic que un amic envejós i maldestre. Hem de retornar al lema del meus bons temps «Contra Franco nos uníamos mejor». Sembla que els independentistes humils i assenyats volen encarnar aquest lema. Però, qui pot endreçar un ull guerxo, a una cara de panada i un cervell de frare? A la puta Ercs i Cups i merdes!

Tot i això, el difunt moviment marginal ha d’agrair a la franquista família dels Coll de San Simón una de les pàgines més glorioses de la seva història. Va ser el pare del president de Vox, aleshores factòtum de la Diputació, que em volia tancar a la presó per un article titulat «Cien millones robados al hambre». Aquell matí a l’Audiència els zombis somniarem la resurrecció de la carn.

Els meus comptes són passar de la resistència a la resiliència. Els homes de terra convertim els fems en llacor. Si cal ens taparem el nas. Tanmateix, ja hi tenim la boca trencada. Tant per menjar com per protestar.

Els qui vivim a la intempèrie ensumam els vents del món. Per això, mateix aquesta botella de vi, que regalava Franco als assassins, presideix, des del pinte de la foganya de marbre estant, els nostres àpats de difunts en vida. Per favor, Franco no ens deixis. Ja veus que ha passant amb ETA. Just que tanquis els ulls ja et donen per mort.

Les sentències sagrades es compleixen sempre. El dogma diu «Vox populi, vox Dei». Llàstima que a la Terra inexistent – ai, com t’enyor Toni Serra- no tenim ni déu ni poble.

GRÀCIES VIDA

GRÀCIES, vida, perquè

just ara mateix acabam

de sortir-ne d’una altra.

Gràcies, vida, per escalfar

la infinita gelor,

tot deixant-me ficar, en pèl,

cos per cos, al teu sac de pelegrí de la nit.

Gràcies, vida, per allargar-me

indefinidament el contracte de càndid

tocacollons amb asteisme.


La vida, l’alçada, l’alè, la follia, l’emprenyadura crònica

sou tots vosaltres.

Vosaltres, tots els qui perdeu el temps, l’esma, la memòria, i la fama

per estimar-me.

Vosaltres, tots els adorats d’aquí i d’allà.

Tanmateix el més allà ja em resulta familiar

de tant de guaitar-hi.

Sé que hagués estat més tendre, més profund, més bell

fondrem simplement dins l’abraçada d’una llàgrima.

Però, també sé que moriré el dia que deixi el combat de la paraula.

Mentrestant, LA VIDA us convida, amb mala bava, a suportar-me.

Us promet que, de moment, aguantaré amb un dit, 

el que tant m’agrada ficar

a la nafra dels déus, la meitat del pes de la somada.





Can Gazà, 9/V/2023

Just acabat de fugir de Son Espases, embaubat pels opiacis de quiròfan, encara.