181. ASSALT A L'EDÈN

Contemplant l’obra del pintor Miquel Mesquida et vaig inspirar eixa tamborada:

“Moisès recollí dels arcans egipcis per empeltar-lo a la soca del poble de Déu el mite del paradís perdut. A totes les cultures, el drama posa en escena els
mateixos elements: un Déu gelós i venjatiu que ho domina tot; una serpent
malèvola que mossega la poma i una femella ambiciosa amb un mascle manyac
que perden la innocència quan s'adonen que són déus d'argila, amos i
senyors del seu propi destí.

Però el cabdill jueu no féu res més que extreure del subconscient de la
humanitat el dimoni de la culpa per encadenar el poble que fundava, reduint
una guarda d'esclaus salvatges en un ramat de xots acomplexats.

El mite de l'Edèn compareix cada pic que el llop humà esclata, a la posta de sol, udols de creació dins la pleta de lIur sensibilitat. L'home camuflat d'artista
aconsegueix burlar la vigilància dels dictadors de la moral que condemnen als
foguerons inquisitorials qualsevol brostall de llibertat.

Cal reconquerir el paradís perdut. Lladres de la creació, bandejats de les
llibertats, hem d'assaltar els murs sagrats de l'Edèn. Només retornarem al paradís
si recobram la nuesa dels nostres engendradors. Despullats de cos i sexe,
assaltarem l'Edèn de les curolles i de les espipellades a la felicitat”.

180. COMPROMÍS BAPTISMAL

T'has lluït en l'administració del baptisme amb aquest esquema. Predicaves:

"Estam compartint tres caires molt importants.

Abans de res, celebram una festa. La festa de la vida. Batejar un infant és alçar un càntic per la vida. Tots els símbols: l'aigua, la llum, signifiquen la vida.

En segon lloc, complim amb una tradició. Podríem discutir si tenim dret a fer cristià un infant. Per al meu gust, retornaria als primers anys de l'Església i només batejaria aquells que ho suplicassin. Mentrestant, però, ens aferram a la tradició. Aquest ritu inicial encadena el nostre poble de generació en generació.

Però, sobretot, batejar un infant és contreure un compromís. I el punt definitiu d'un compromís no és determinar a què, sinó amb qui ens obligam.

Si el pacte fos amb persones majors, no em preocuparia. Els polítics ens tenen acostumats a no complir les promeses. Si el conveni l'establíssim amb l'Església, restaria ben tranquil: ella no serva el vot evangèlic. Tampoc no m'immutaria si el compromís fos amb Déu: si existeix, si un dia ens trobam i em deixa parlar -tres condicions gairebé irrealitzables- m'haurà d'explicar moltes de coses.

Contraiem el compromís amb l’ésser més sagrat, més intocable: un infant. L'hem portat a aquest cruel món nostre sense demanar-li permís. Batejant-lo,  juram que construirem per a ell un món millor”.