VISITA IMPOSSIBLE DE TRES PERSONATGES ALS ENCANTS 2013

Una de les meravelles dels Encants 2013 és el clima de pau, amistat i alegria que es respira a l’ombrívola arbreda de Sa Casa Llarga.

Aprofitant aquest ambient de concòrdia un toca-collons dels nostres m 'ha plantat aquesta pregunta:

-Quins tres personatges t’agradaria que ens visitassin?

Vet ací la resposta, eixida del fons de la innocència.

1. Tomeu Català. Li daria un abraçada sentida i perllongada, per fer-li avinent que no tenc res -absolutament res!- contra ell ni contra la seva feina. Que li retorn el respecte que ell té cap a mi. Però perquè l’estim voldria recordar-li que els privilegis maten. Sobretot quan aquestes preferències costen tants de milions al poble. Les excepcions sempre acaben ofegant-te. Per altra banda. la propietat de grans edificis et fermen i esclavitzen. Si no, que miri la història dels convents, del palau episcopal i de les cases senyorials com la nostra. El regal més gran de la llibertat dels ocells i dels pobres és que no tenen gàbies.

2. El Bisbe de Mallorca. No ens cau ni malament ni bé. De moment fins i tot ens costa recordar el seu nom. Però voldríem explicar-li que la paràbola de l’ovella esgarriada s’ha capgirat totalment. El Mestre predica que el bon pastor deixa les 99 ovelles fidels per anar a cercar la perduda. Ara, a l’Església li resta una ovella
mig coixa mentre la guarda de cristians pasturam per les muntanyes. Li faríem a sabre que als sestadors de les mates li guardam un lloc per a una becada.

3. EL batle de Ciutat. És el nostre batle. Per afegitó, és l’única autoritat que ens cau bé. No oblidam que al començament del seu mandat ens va fer una visita sobtada, sense protocols ni propagandes. Aprofitaríem per encetar-li el tema que ens du pel camí de l’amargura, el problema més c1amorós i trist de la nostra marginació, com són els malalts mentals tirats al carrer. Per a aquests ciutadans, els més necessitats i desemparats del món, no hi en tot Mallorca un sol racó on
puguin trobar refugi i assistència adequada a la seva angoixosa malaltia.

Sé que cap d’ells vendrà, però voldria que, per un prodigi de la xarxa d’Internet sabessin que serien ben arribats.

ENS COMANDA UN CALIFA

La genètica és el primer i definitiu principi per a un pagès. La pregunta clau per als nostres assenyats homes de terra la formula Tià de Sa Real. Aquest geni de la nostra pagesia, condemnat pel destí a viure dins la pobresa, per conèixer un personatge, abans de res es demanava: "De quines egües ve?

Aquesta mateixa pregunta se la fan tots els propietaris, menadors i aficionats dels cavalls de carreres. Al full d'inscripció dels pura raça de trot hi figura els seu arbre genealògic. De la transcendència d'aquest dogma biològic n'és un expert el savi i famós carrerista de pro, el nostre estimat i admirat doctor Francesc Bujosa.

El pare de la ciència genètica, l'inefable frare Mendel, demostrà que una quarta o cinquena generació pot sortir pura. Els pastors eren ben conscients que d'una guarda d'ovelles tota blanca podia néixer un anyell totalment negre.

Per altra banda, ens resulta evident que cap comentarista deixarà de tenir en compte, com una dada definitiva i definitòria, per adduir l'exemple més clamorós, l'origen africà del president Obama.

I tot per recordar que el nostre califa Bauzá és, per via directa, la quarta generació d'una turca. La besàvia de l'impresident fou deportada des de Turquia a Son Servera per un mercader exòtic. Per portar la criada de la senyora del poble una gel·laba amb una botonada d'alt a baix, la gent li posà el malnom de "Na Botona". Així, el padrí del nostre estrany mandatari fou conegut per "En Botons".

Crec que la rara anatomia del nostre dictador se'ns escapa perquè cap analista té en compte el seu proper -segons Mendel properíssim- origen turc. Bauza és un turc. No sé, ni m'importa, si ho és de cos; no és el meu tipus. És evident que ho és de mode de ser i d'actuar.

Si partíssim, com a homes de terra, d'aquesta base genètica s'aclaririen moltes actituds del nostre califa. Fins i tot comprendríem la seva alegria secreta quan Istanbul va guanyar a Madrid en la desastrosa pugna pels Jocs Olímpics de 2020.