Els sentits, àdhuc
els sentiments, són bons de conhortar. Les coordenades de l’acció són fàcils de
traçar. Som un masoquista que se salva
del suïcidi en una exhibició de narcisisme pur i dur. L’estratègia resta patent.
Davant la impossibilitat d’estacar davant la porta de Sa Casa Llarga les
seixanta persones que viuen al voltant de Can Gazà, aplic la teoria de la
sínia. Basta una somereta que fa voltar els cadufs per eixugar el pou de la
denúncia. Cada moment que passa, la finalitat de la protesta resta més evident.
Tal com declarà el president de la
nostra entitat, Jaume Mateu, lluitam per una filosofia de la dignitat de la
persona marginada i ofegada dins el tsunami de la beneficència.
El que m’emprenya en aquests dies d’encadenada
i a l’hora d’intensificar el missatge és l’inconformisme de la ment. Les
exigències del cap -puta cap!– s’han convertit en un turment. Em trob condemnat
al suplici de la cultura aristotèlica. El pensament ho vol tot definit. Cada
minut d’aquests dies de guerra dialèctica el meu capet ha donat voltes a
l’interrogant central. M’he repetit la pregunta que es fan tots els curiosos i
tafaners, des del periodistes al darrer espectador de la posada en escena de
l’argollada: quina és l’acusació que puc fer, estrictament, a les propietàries
de Sa Casa Llarga?
He proclamat que l’actuació de les propietàries són legals, però no
justes. L’injust és el sistema capitalista que consent i fomenta el dogma
cabdal de la propietat privada: “D’allò que és meu en faig el que em passa per
l’arc de triomf”.
He propagat que s’han aprofitat de la feina i dels doblers dels
pobres. Ben mirat, l’aprofitament ha estat mutu. En una disputa de beneficis
tothom se sent el perjudicat.
Podria confiar a l’opinió pública la veritat més profunda i
entendridora d’aquesta història de desamor. Podria afirmar que les
concessionàries han abusat de la meva infinita candidesa. Mal avesat per la
senyora de Can Gazà que manté, després de quaranta cinc anys, l’ús de la seva
finca per al profit dels pobres, vaig
creure que l’idil·li de solidaritat de Sa Casa Llarga duraria tota la vida. La
meva confessió resultaria inútil. Tanmateix, ningú creu que moriré d’un atac
d’innocència de conillet de camp.
Fins i tot, tal com vaig insinuar al discurs de la roda de premsa, veig en el cas de Sa Casa Llarga una
repetició de la història d’Ananies i Safira
(Fets dels Apòstols, 5, 1 ). A l’esposa i a les filles de don Rafel
Feliu els aplicaria el mateix raonament –mai no el càstig– de sant Pere: no
teniu cap obligació de cedir els vostres béns, però si ho feis, heu de jugar
net. Heu de portar la gesta solidària fins al coronament de l’obra. Pitjor que
no convidar-te a taula, és fer-te fora a mitjan àpat.
A la fi, avui, a la matinada freda i humida del
dia dels enamorats, s’ha fet la llum. Acús les senyores Feliu Fernández del
pitjor crim que pot cometre una persona
que presumeixi d’aquesta suprema categoria, vull dir de ser persona: han
atemptat contra l’estètica. Ens han fet un lleig. Si et roben, pots posar una
denúncia; si t’insulten, pots contestar en el mateix to fins arribar a les
mans; si t’estafen, pots portar-los a tribunal. Però si queden malament, en el
fons i en la forma com és el cas de les propietàries de Sa Casa Llarga, l’única
cosa que pots fer és encadenar-te i posar en pràctica la conclusió: ja que ens
tractau com a cans, ens portam com a tals.
