VIRUSADES. XXV

97. Cada cop més el coronavirus m’allunya de la gent -queda tan poca gent que sigui quelcom més que gent- i m’acosta a la naturalesa. Ara em sent més prop, més germà, més congènere, de la formiga que no de l’home.

  98. La Covid-19, entre els centenars de paraules que intent manejar a l’hora d’expressar-me, m’ha clavat un mot contundent i definitiu: prou! Prou! Aquest adverbi casa amb tots els verbs que he conjugat en present, passat i futur al llarg de la meva minsa existència. El coronavirus m’ha forçat a dir Prou. Prou de fingir. Prou de callar. Prou d’actuar. Prou de viure? Quan arribi el moment, també prou. 


99. Ja estic fart que em tirin en cara, des de tots els indrets i racons, que pertany al grup dels vulnerables. Per si de cas la Covid-19 deixa algún vell viu, el matarà l’ona de calor. La qüestió és que desapareguem del mapa d’una puta vegada. Tanta nosa feim els pobres vells, Déu meu? Un ric mai no és vell. Només te anys.


100. Criminals del món, per molt que us mostreu vestits de reis, de presidents, de policies, de magistrats... tant sols aconseguireu la meva repulsió, la meva aversió, el meu oi fins al límit del vòmit. Però mai de mai us dedicaré el meu odi. L’odi és una metzina sagrada que guard tant sols per aquells monstres que, per explotar-me millor, em feren creure que m’estimaven. Fins que el coronavirus m’ha obert els ulls no m’havia adonat que al rebost dels meus sentiments no hi havia verí per a tantes rates.

VIRUSADES. XXIV

93. Ara que la reina d’Espanya s’ha escurçat els nas, la Covid-19 ha declarat infal·liblement excàtedra que el món és un mocador. Tot i això, ben plegat i desinfectat, li podrà servir pel funeral del seu sogre. A força de prémer allò que té tan generós alguna llagrimeta li sortirà.

94. En un bellíssim poema dedicat a la família i als amics, Miquel Àngel Riera diu de mi que “tenc la humanitat per concubina”. Després de cinquanta anys de matrimoni i tretze de festejament em vaig divorciar de l’església, a la qual havia estimat i reverenciat com esposa. Ara, el coronavirus m’ha desenganyat d’una forma tan profunda de la humanitat que he acabat per detestar-la. Malgrat tot, no voldria comportar-me amb la meva examant de la mateixa manera que s’han portat amb mi els macarres de la meva exesposa.

95. Aquestes revoltoses conjuntures que ha creat la pandèmia del coronavirus són temps propicis per a dirimir els assumptes pendents. M’imagín el president de la Generalitat de Catalunya declarant la independència al balcó de la plaça de Sant Jaume o la nostra presidenta Armengol actuant de facto com si fossim el País Basc: els doblers que entren a Mallorca es queden aquí. A l’Estat li pagam els serveis en el cas que demostri que ens n’ha donat algun.

96. En temps apocalíptics com els que vivim a causa del coronavirus qualsevol espurna esdevé símbol. Quan ens ofeguin els prepotents de torn el nostre gemec que s’anirà apagant fins a morir serà la jaculatòria que resava el negre George Floyd mentre la seva gargamella era esclafada pel genoll del policia blanc Derek Chouvin. El jove detingut per la sospita de fer passar a un comerç un bitllet fals de vint dòlars murmurava cada cop més asfixiat: “Ma mare, no puc alenar”. Després de la pandèmia viral quan torni governar el món la bèstia rica i poderosa, aquest serà el murmuri dels pobres: “Ai, mumareta meva, no podem respirar”. “Ai mumareta meva ens estant ofegant”.