dijous, 4 de juny de 2020

VIRUSADES. XXV


97. Cada cop més el coronavirus m’allunya de la gent -queda tan poca gent que sigui quelcom més que gent- i m’acosta a la naturalesa. Ara em sent més prop, més germà, més congènere, de la formiga que no de l’home.

  98. La Covid-19, entre els centenars de paraules que intent manejar a l’hora d’expressar-me, m’ha clavat un mot contundent i definitiu: prou! Prou! Aquest adverbi casa amb tots els verbs que he conjugat en present, passat i futur al llarg de la meva minsa existència. El coronavirus m’ha forçat a dir Prou. Prou de fingir. Prou de callar. Prou d’actuar. Prou de viure? Quan arribi el moment, també prou. 


99. Ja estic fart que em tirin en cara, des de tots els indrets i racons, que pertany al grup dels vulnerables. Per si de cas la Covid-19 deixa algún vell viu, el matarà l’ona de calor. La qüestió és que desapareguem del mapa d’una puta vegada. Tanta nosa feim els pobres vells, Déu meu? Un ric mai no és vell. Només te anys.


100. Criminals del món, per molt que us mostreu vestits de reis, de presidents, de policies, de magistrats... tant sols aconseguireu la meva repulsió, la meva aversió, el meu oi fins al límit del vòmit. Però mai de mai us dedicaré el meu odi. L’odi és una metzina sagrada que guard tant sols per aquells monstres que, per explotar-me millor, em feren creure que m’estimaven. Fins que el coronavirus m’ha obert els ulls no m’havia adonat que al rebost dels meus sentiments no hi havia verí per a tantes rates.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada